tenia aquesta mania de llegir-ho tot. aquesta maleïda mania

GUILLEM

Amb aquelles coses que marca el pudor, la justificada tendència a mantenir a ratlla el meliquisme, a controlar l’autobombo, com sigui que n’hi vulguem dir, el cas és que l’esdeveniment ha quedat constret a una notícia estricta, de les de donar la informació precisa i estalviar-s’hi galindaines. Que suposo que és com ha de ser. Que no ho suposo: que està bé que sigui així. Però que la cosa, el fet, la nova bé mereix una celebració. I que no se m’acut millor manera de començar temporada que aquesta: amb l’alegria de saber que VilaWeb ja té redacció a València.

Establir informativament, referencialment, l’espai sencer dels Països Catalans com a àmbit primer de tota notícia, i d’aquí al món, és una de les marques de fàbrica d’aquest diari. Sempre. Tant si, quan llegim que la vila de Benigànim ha estat confinada, o que la jutgessa que la vol desconfinar és una militant ultracatòlica, els lectors sabem situar la població a la Vall d’Albaida com si no. Més encara: tant si sabem on és la Vall d’Albaida com si no. O, fins i tot, si m’ho permeteu: tant si sabem què és la Vall d’Albaida com si no.

Que això també passa. Aquesta tristíssima anomalia.

No sabia ni que existia. Començo l’article amb aquesta trista confessió i que els dimonis de la literatura se m’enduguin. O que no ho facin, si us plau,…