ja no vol continuar lliscant com si no passés el temps, com si no es gastés

SECUNDARIS

L’altre dia, en un d’aquests diaris espanyols del nacionalisme banal, publicaven un reportatge esfereïdor. Me’l va enviar una amiga amb una doble indignació: per la barbàrie que descrivia i per la que en el mateix acte silenciava.

És sabut que les històries, quan tenen noms i cognoms i cares, arriben més directament, que podem llegir que hi ha hagut trenta morts no sé on i passar pàgina com si haguéssim pres nota d’una simple estatística, però que si ens expliquen els fets amb un exemple, aleshores la història d’aquesta persona que veus i de la qual et mostren el fil concretíssim, humà, també la imatge –la vida– té moltes més possibilitats que ens pugui interessar (fins i tot commoure), que no ens n’oblidem tan ràpidament o tan fàcilment com d’aquell informe que parla d’allò mateix però que tan sols repassa números.

Encara que aquests números siguin un espantós recompte de mutilats. O de morts.

‘Si quieres que te ayude, háblame en castellano.’ Tal com raja. La frase és literal. Crua i desagradable i literal. Un retrat imperatiu (i cru i desagradable i…