Ja no sé on ho devia llegir, o qui m’ho devia explicar, i espero que l’anècdota sigui certa perquè és preciosa i, en dies com avui, encaixa com l’anell al dit: diu que, quan la gent d’Al Tall encara no eren Al Tall però ho volien ser, quan pensaven a formar un grup de música tradicional i amb cançons del moment i amb arrel i amb perspectiva però no s’hi acabaven de decidir, o no sabien com, van fer una cosa que molta gent feia, aleshores, quan encara ho podien fer: anar-se’n a Sueca i visitar Joan Fuster.

Per a la memòria mítica d’aquest país, el gest potser ha quedat com la reverencial visita a l’oracle dels temps antics, i de segur que era prou més prosaic que no ho pensem. El cas és que hi van fer cap, i que quan van arribar al número deu del carrer de Sant Josep, devien prendre seient, i potser un got de licor, i xerrar d’això i d’allò fins que trobessin el moment d’exposar la pregunta clau: que volien fer el grup de música i que no sabien com es comença, això, ni per on, ni res.

I diu que aleshores Fuster els ho va respondre, amb la veu fonda, potser alçant les celles característiques d’accent circumflex, concís i, sí, oracular: ‘Es comença començant.’