tenia aquesta mania de llegir-ho tot. aquesta maleïda mania

GUILLEM

Són peus. Calçats amb botes noves i inadequades, precedits per malles arrapades i que es vegi la marca, anunciant la postureta que el retall de la foto tan sols deixa intuir. Perquè aquí, en aquest collage de peülles que barroerament trepitgen la taula d’orientació geogràfica instal·lada dalt de la Mola, al massís de Sant Llorenç del Munt, és això, que hi ha, sobretot: la postureta, aquest jo, jo, jo, jo en què hem convertit qualsevol sortida al món. Que és destacable, precisament, no pas pel món, tan vulgar, al capdavall, sinó per nosaltres o, més exactament, per mi, absolutament interessant sempre es miri per on es miri.

Mi, jo, em i el meu melic.

O “mi, jo, em i el meu cul”, potser encara més precisament, perquè un cop desemmascarats alguns dels espècimens humans que perpetraven la malifeta i mostrades les fotografies de cos sencer (si l’una ridícula, l’altra encara més, tipa alçant al vent una pobra fura esmaperduda inclosa), queda clar, en una proporció que no he tingut esme d’establir amb exactitud (la cosa hauria demanat passar massa estona entre imatges filoses: no, gràcies) però que és hòrridament alta, que la part més destacable que aquestes persones consideren que tenen o que són, la part més important dalt de la taula d’orientació geogràfica o on sigui que ridículament es retratin, és el cul: aixafa la taula, posa morros, cul enfora, clic!