ja no vol continuar lliscant com si no passés el temps, com si no es gastés
Hi ha una dona. Jove. Rossa. Vestida de cap a peus. Qui es documenti o en tingui memòria sabrà que és la Christa Leem. El terra enrajolat en blanc i negre com un tauler d’escacs. I una cortina de fons. Vermella. De vellut. Ella, seriosa, tranquil·lament, es despulla. Els guants. Sabates de taló. Les mitges. A mesura que es treu la roba, va mostrant, i van caient també a terra, les cartes que duu per tot arreu. Sempre la mateixa: l’as de bastos. Hi ha música de fons. Disruptiva. Sorollista. Calmada. Quan ja és nua, l’artista fa mitja volta i se’n va cap a la cortina. Mostra una darrera carta, enganxada a l’esquena però tombada. Mai no sabrem quina era. Ho podem deduir, és clar, o pensar que el joc és l’imprevisible, precisament. El cas és que la dona ha desaparegut d’escena, que s’atura la música i que, quan penses que ja s’ha acabat, en Joan Brossa obre la cortina i diu, contundent: ‘Visca els Països Catalans!’
És una obra enregistrada el 1977. De títol, Estriptis català. La mostraven al Macba, a l’exposició que hi va haver fa un parell d’anys. Perdura també a la xarxa, és clar. A la retina del públic del teatre Arnau de Barcelona que la veiés completa, l’any 1983. I als arxius corresponents. Allà on serven l’obra vasta, combativa, depuradíssima d’aquesta bèstia de les lletres i de les arts, d’aquest alt representant de la cultura moderna que va ser en Joan Brossa. El gran renovador. L’interrogador. L’imprescindible.
Encara que no ho vulguin, aquí el tenen. La còrpora imponent, la pell tota de solcs, el posat d’aparença tranquil·la, xipollejant a l’aigua, passejant sota el sol o…
Per casualitat, potser perquè he vist The Last Kingdom (situada al segle IX, a l’actual Regne Unit: saxons, danesos i batalles) o pel que sigui (els suggeriments que ofereixen els…
Cada vegada més lluny i cada vegada més gent: cada vegada més gent més lluny. Aquesta podria ser la síntesi, em sembla, de la situació: a Catalunya hi…