Avui, quan es publicarà aquest article, serà 25 de novembre, la data que l’any 1999 va ser acceptada per les Nacions Unides per a reivindicar l’eliminació de la violència contra les dones. Que ja es feia servir abans. El moviment feminista, ho feia. Per recordar l’assassinat de les germanes Miraval (Patria, Minerva i María Teresa), a mans de sicaris del dictador dominicà Trujillo, l’any 1960. El crim va acabar de precipitar la caiguda de l’hòrrid personatge i ha quedat gravat també en la memòria internacional des de l’homenatge que la data, any rere any, ret a les tres germanes i, des d’elles, a totes les víctimes, tantes, tantíssimes, de la violència contra les dones.

Ben mirat, però, tant li fa quan llegeixi aquest article, estimada lectora, estimat lector. De fet, l’hauria escrit igual si no hagués coincidit el dia. Si la notícia que el mou s’hagués produït d’aquí a una setmana, tres mesos, quan fos i tant de bo que no hagués passat mai, igualment m’hauria abocat al teclat. Per aquella sensació, trist consol que, almenys, mires de fer-hi alguna cosa. Tan poca cosa. Ni que sigui compartir l’estupefacció, el fàstic, la ràbia que cou.

La nàusea.