He de confessar que, en veure les imatges, em va caure l’ànima als peus: ja hi tornem a ser. Aquella patètica exaltació de la violència, agitació de banderes espanyoles, restes de testosterona agònica, esgüells sota un grapat de paraigües: arribaven els policies en retirada i els rebien amb aplaudiments. A València.

Més enllà del fet que aquelles escenes mostraven nítidament el paper de forces d’ocupació de la policia espanyola, enviada a controlar la colònia a sang i foc i tornant després als seus caus entre crits i banderotes; més enllà també de la constatació que, al capdavall, la tornada era una retirada (què han aconseguit? a qui han doblegat?); més enllà fins i tot de la reflexió que ens podria suscitar aquest anguniós reivindicar coces i cops de puny, la bestialitat de segrestar noies estirant-les dels cabells, de saltar com paparres sobre aquell jove assegut a terra, esclafar-lo entre sis, vuit, quants n’hi havia a sobre seu?; més enllà de tot això, en aquella primera impressió una paraula  s’ensenyoria de tot: València.

Hosti, no.