tenia aquesta mania de llegir-ho tot. aquesta maleïda mania

GUILLEM

Quan vaig llegir la publicació (em nego a dir-ne notícia), em va fer bullir la sang. I de seguida vam obrir el twitter, la meva indignació i jo, i ja preparàvem alguna ocurrència i pràcticament ja ho teníem però de sobte alguna cosa, no em pregunteu quina, un rau-rau, una intuïció, un jo-què-sé-què, em va frenar. I vaig pensar això, aquesta obvietat que ja hem après respecte de les barrabassades de l’extrema dreta: que, massa sovint, provant de respondre-hi, les amplifiquem.

I és això. I avui que acabem l’any i en comencem un altre que per força ha de ser millor (no li hauria de costar pas gaire, sincerament) potser ens ho podríem prendre com un d’aquells propòsits que ens formulem de cara al nou cicle: no fer cas de les mentides que ens omplen les xarxes (i, des d’elles, el món) de soroll interessat.

L’altre dia, el diari El Mundo va perpetrar una de les seves mentides disfressada de notícia, sense cap subtilesa ni cap res: que hi ha un concurs, impulsat per l’Agència de Promoció del Valencià, perquè la mainada escrigui una carta als Reis incloent també a la llista de demandes “una millora per al nostre poble”? Aguanta’m la cervesa que ja tinc el titular: “Un ayuntamiento obliga a los niños a escribir la carta a los Reyes Magos en valenciano para poder recibir regalos” (“Un ajuntament obliga els infants a escriure la carta als Reis de l’Orient en valencià per a poder rebre regals”). I que no deu ser ni de bon tros la cosa més ignominiosa que algú hagi escrit i publicat en aquell mitjà fent-ho passar per periodisme, però que és tan brut i tan baix i tan mesquí que costa de no donar-hi contestació. Per explicitar la vilesa que significa. Per engegar-los a fer la mà. Per intentar fins i tot raonar i mostrar que han construït una notícia que no té res a veure amb els fets. Com si no en fossin conscients.