ja no vol continuar lliscant com si no passés el temps, com si no es gastés

SECUNDARIS

Hi ha una dona. Jove. Rossa. Vestida de cap a peus. Qui es documenti o en tingui memòria sabrà que és la Christa Leem. El terra enrajolat en blanc i negre com un tauler d’escacs. I una cortina de fons. Vermella. De vellut. Ella, seriosa, tranquil·lament, es despulla. Els guants. Sabates de taló. Les mitges. A mesura que es treu la roba, va mostrant, i van caient també a terra, les cartes que duu per tot arreu. Sempre la mateixa: l’as de bastos. Hi ha música de fons. Disruptiva. Sorollista. Calmada. Quan ja és nua, l’artista fa mitja volta i se’n va cap a la cortina. Mostra una darrera carta, enganxada a l’esquena però tombada. Mai no sabrem quina era. Ho podem deduir, és clar, o pensar que el joc és l’imprevisible, precisament. El cas és que la dona ha desaparegut d’escena, que s’atura la música i que, quan penses que ja s’ha acabat, en Joan Brossa obre la cortina i diu, contundent: ‘Visca els Països Catalans!’

És una obra enregistrada el 1977. De títol, Estriptis català. La mostraven al Macba, a l’exposició que hi va haver fa un parell d’anys. Perdura també a la xarxa, és clar. A la retina del públic del teatre Arnau de Barcelona que la veiés completa, l’any 1983. I als arxius corresponents. Allà on serven l’obra vasta, combativa, depuradíssima d’aquesta bèstia de les lletres i de les arts, d’aquest alt representant de la cultura moderna que va ser en Joan Brossa. El gran renovador. L’interrogador. L’imprescindible.