És més vell que l’anar a peu i continua essent penosament efectiu. Joseph Goebbels, ministre nazi de propaganda (i, de fet i sobretot, gran propagandista d’ell mateix, del personatge que es va dibuixar a consciència) era un expert en aquesta tàctica: organitzar desfilades, convocar mítings en barris obrers per causar-hi aldarulls, perquè quan els comunistes intentessin d’aturar la provocació, la cosa acabés a cops, perquè així tingués ressò. Descaradament, conscientment, cercava aquesta reacció: feia desfilar les SA davant de la seu del partit comunista a Berlín, escridassava i continuava burxant encara que sota el cadafal hi hagués una batalla campal (o precisament perquè hi hagués una batalla campal, per mantenir-la, per garantir-la i garantir també la fotografia que l’endemà es pogués reproduir als diaris).

Necessitava publicitat i l’aconseguia: un acte que hauria estat simple peu de pàgina, esment de passada, cosa d’agenda o no res esdevenia, així, notícia, causa d’entrevistes, de rèpliques, comentaris i amplificació.

L’altre dia, cinc o sis individus van pujar al balcó de l’Ajuntament de València que, des que la dreta espanyolista en va ser desallotjada, és un espai obert a tothom i on tothom pot accedir, escenari de sèlfits i somriures. No hi havia gaire gent enlloc i, segurament, les persones que feien via sota el balcó, que travessaven la plaça per anar a la feina o per tornar-ne, que compraven flors, que aparcaven la bicicleta o consultaven el mapa per comprovar si l’estació modernista que la guia diu que hi ha és tan a prop com sembla, en fi, les persones que un dia qualsevol hi pot haver a la zona ni tan sols no se’n devien adonar.