Ells no han canviat, però nosaltres, sí.

Parlava amb un amic, tot nus i indignació mentre repassava les imatges que anaven arribant de l’escenificació, del desplegament d’armaris amb ulleres de sol, de furgonetes i helicòpters, rambos de pacotilla disfressats de verd, encaputxats, armats, blindats, i comentàvem l’obvietat, que aquest estat continua allà on era, prohibint, silenciant, esclafant, ocupant, com sempre, amb les banderes i avions i tot el cercle de canons. Creant-se un relat paral·lel i a mida de les seves intencions. De les impunitats que gasta.

En parlava amb l’amic i no fèiem cronologia de ràtzies i atrocitats perquè no calia i perquè tots dos les teníem a la memòria. Només que en una d’aquestes, no sé per quins set sous, se m’ha escapat l’axioma, allò que de vegades dius només per deixar-ho anar, perquè si no s’enquista: un reguitzell de paraules fortes que no val la pena de reproduir (sí, aquestes que ara penses, possiblement) i l’obvietat que deia, que espanya és on era i que no canvia. Ha estat aleshores que l’amic ha pronunciat la frase que obre avui l’article, i que torno a repetir: ells no han canviat, però nosaltres, sí.

N’hem après i hem avançat.