En realitat no li fa falta, perquè cíclicament, bé sigui per alguna commemoració rodona (enguany, el 22 d’agost ja farà cent deu anys del seu naixement!), bé sigui pel simple gust de celebrar, el nom i l’obra i l’exemple d’Enric Valor tornen i es mantenen a la palestra. No li fa falta perquè la seva figura depassa amb escreix l’episodi miseriós, i quan això del carrer que avui li volen treure no sigui ni tan sols ínfima nota a peu de cap pàgina, el llegat de l’homenot de Castalla romandrà on era. O creixerà, fins i tot, en cada nova generació. No li fa falta però aquí el tenim, l’efecte Streisand, i benvingut sigui. Tota pedra fa paret. D’un petit mal n’ix un gran bé. Etcètera.

El nom, això d’efecte Streisand, ve de la demanda que va interposar la cantant nord-americana contra un fotògraf perquè, en fer un treball sobre l’erosió de la costa de Califòrnia, havia inclòs una imatge aèria de la seva mansió (seva de Barbara Streisand) junt amb cosa de dotze mil instantànies més. Hi va haver tant de rebombori, tant i tant, que aquella fotografia que tot just si s’havia descarregat sis vegades abans de la denúncia (dues de les quals, per acció dels mateixos advocats de Streisand), va fer que la pàgina web del fotògraf rebés de cop més de quatre-centes mil visites.

I que avui en continuem parlant.

I que ja sigui etiqueta coneguda: efecte Streisand, el fenomen que s’esdevé quan un intent de censura o d’ocultació aconsegueix justament la cosa contrària, que tothom en parli i que s’escampi als quatre vents allò que es pretenia esborrar. Tal com ha passat ara amb el cas de Mutxamel, el poble de l’Alacantí convertit en epicentre de l’efecte Enric Streisand Valor.