Joan Fuster en deia ‘pamflets polítics’. De fet, els va aplegar en un llibre que duu aquest títol, precisament: textos d’actualitat, pensats, i escrits, perquè siguin fets servir, perquè siguin útils, perquè esdevinguin eines d’agitació, d’incitació a l’acció política. ‘Franco i l’espanyolisme’, ‘O ara o mai. Per una cultura catalana majoritària’ o ‘El blau en la senyera’ són alguns dels títols que va incloure sota l’epígraf. I, lluny del to displicent que pugui rebre en altres circumstàncies (tant per la banda del ‘pamflet’ com per la banda del ‘polítics’), el fet és que van ajudar a crear consciència, a escampar-la, van tenir incidència sobre la realitat que pretenien sacsar.

Vaig tenir la sort, l’altre dia, convidada per la gent d’Òmnium a Vic, de participar en la presentació del llibre que acaba de publicar Jordi Cuixart. Hi ha aplegat i ordenat, juntament amb part de les intervencions que va fer a l’ignominiós judici perpetrat al tribunal espanyol, reflexions escrites durant aquest temps que fa que el tenen empresonat (‘aquest temps’: gairebé dos anys! No ens hi hauríem d’acostumar mai).

I he dit ‘la sort’ sobretot, per dues raons: la primera, perquè constata això que ja sabem i que ja vivim i que no passa res si de tant en tant ho podem tornar a remarcar: que aquest poble nostre (que som tu i jo i l’altre i la veïna i el de més enllà: persones concretes enllaçades i gens abstractes) continua mobilitzat. Despistat, emprenyat, expectant, desconfiat… poseu-hi l’adjectiu que considereu que s’hi adiu més, que també serà això, sí; però, per sobre de tot i contra tot pronòstic, mobilitzat. Perquè fer un acte el darrer dijous d’agost, al vespre, podria semblar agosarat, o temerari, si no fos que vivim aquest temps excepcional que vivim i que ens permet de comprovar això que dèiem i que és essencial: que la gent hi és, que hi continua essent, que hi som.

Perquè encara tenim una feina per enllestir.