tenia aquesta mania de llegir-ho tot. aquesta maleïda mania

GUILLEM

Amb molt poques hores de diferència, tan poques hores que el contrast encara s’ha fet més evident (i, en l’evidència, punyent), l’estat espanyol ha fet dues coses: ha permès que les proclames nazis li campin per Madrid i ha fet detenir un cantant de rap a Lleida per tancar-lo a la presó.

Els dos moments, les dues imatges i el so que les acompanya defineixen tan nítidament on són ells i on som nosaltres que, si no fos per la intolerable vessamenta d’odi dels camises blaves i, sobretot, perquè a hores d’ara en Pablo Hasel és a la presó, hauríem d’agrair-los el retrat.

Perquè així ha quedat definit el panorama, en aquest ells i nosaltres que tant els enerva, que certament pot voler dir moltes coses però que en el cas concretíssim que ens ocupa és cridòria i pràctica i impunitat feixistoide d’una banda, i llibertat i democràcia de l’altra. Siguis d’on siguis, per tant, siguis qui siguis o siguis què siguis (persona o entitat o partit, vull dir) i cada vegada més directament, hauràs de triar: o bé et situes amb el descarnat tancament en l’agressió que perpetra l’estat espanyol o bé amb la necessitat de respirar que reclama la causa catalana.

I no, no hi ha mitges tintes: comportar-se, com ho va fer posem per cas el rector de la Universitat de Lleida, Jaume Puy, l’altre dia, imaginant-se un suposat punt equidistant i provant de justificar en ell la seva indigna actuació (perquè no actuar també és actuar, no hauríem d’oblidar-ho mai, això), és prendre posició tan clarament que gairebé sobra haver-ho de dir. És la vetusta retòrica de la genteta que deixa anar, jo què sé, allò de “ni masclista ni feminista”, que és com dir “ni racista ni antiracista” o “el millor per a Hasel i per a tots era arribar a una solució dialogada”.

Que això va dir el rector de la UdL.