tenia aquesta mania de llegir-ho tot. aquesta maleïda mania

GUILLEM

La pregunta enganxosa d’aquell anunci també enganxós era, ben mirat, d’allò més pertinent: envàs, on vas?

La resposta, però, no té tanta coloraina ni musiquetes ni res. La resposta emprenya. Emprenya molt. Perquè no és ni eco-res ni recicli-res ni res de res que es pugui vendre amb una fotografia de somriures difuminats sobre la gespa, benestar de margarides i núvols i altra imatgeria inquietant. La resposta ha arribat amb contundència de Greenpeace i diu moltes coses interessants.

La primera, que, lluny del 75% triomfal de reciclatge de plàstics domèstics (als quals, també triomfalment, se’ls col·loca el puntet verd que significa que han pagat la taxa corresponent per tal que Ecoembes, bo i oficiant el monopoli que ostenta, el recuperi i recicli), a l’hora de la veritat, el hòlding amb prou feines si en recupera un 25%. La segona, que, d’aquest 25%, de tots aquests envasos que hem après a reciclar bé perquè ‘és la teva responsabilitat’, de totes aquestes ampolles i ampolletes i tetrabrics i safates i llaunes que diligentment hem anat encabint al contenidor groc durant anys i panys, convençuts que amb això contribuíem a les fletxetes verdes que fan cercle i que indiquen que la quisca es transforma i reutilitza i ja no crea muntanyes estèrils de plàstic, immenses illes flotants de deixalles que maten el mar, de tota aquesta porqueria que se suposa que es reconverteix (i que en realitat ja és, recordem-ho, tan sols el 25% de la que comprem i escampem), el quaranta per cent va a parar, directament, a contaminar-nos el món. D’una manera o d’una altra, per tant, els plàstics, si no hi posem remei, acaben ‘a abocadors, incineradores, exportats, cremats o, directament, abandonats al medi’.