Explicito d’entrada que el trobo detestable de cap a peus: per les coses que diu i per com les diu, per les coses que fa, i per com les fa, per tot: els gestos de gallimarsot autoritari, els crits (al Twitter o fora del Twitter), l’autocomplaença absurda, l’egocentrisme estratosfèric, la perpètua apologia del mano jo i mano jo i mano jo, el narcisisme desbocat i explicitat, la ignorància no dissimulada i fonda, l’abús com a conducta i fatxenderia, els complexos mal tapats sota la gesticulació histriònica, la impulsivitat irracionalista i el llarg etcètera de tics i símptomes i comportaments que perfilen i alhora difuminen el personatge de borumballa. Donald Trump semblaria una caricatura de Donald Trump, simple carn de telerealitat, milionari de purpurines buides, si no fos que els vots (més exactament la distribució de vots per estats) el van col·locar de president del món (amb permís de l’aspirant xinès, de moment i a la pràctica continua essent així: del món).

Perquè el fet és aquest: que el personatge histriònic, amb la boqueta sempre contreta d’impertinències vàcues, amb el pobre gat enganxat al cap, és el president dels EUA. És a dir, que milions de persones el van votar. Que ell hi va saber connectar. Que els va fer de mirall o representació o projecció. I que amb aquest discurs i amb aquesta escenificació de l’autoritat i la força armada, de la inflexibilitat i la intransigència i la imposició, es prepara, impertèrrit, per la segona ronda.

O no tan impertèrrit, potser.