ja no vol continuar lliscant com si no passés el temps, com si no es gastés

SECUNDARIS

Ho sento.

És estiu i ja han passat les tempestes i tenim ganes de mar i de paisatge, del temps que s’escola perquè sí, fer un cim o passejar, llegir, granissat, un viatge, etcètera. No hauria d’escriure coses com les que escriuré avui, però és que no ho puc evitar. Ho he provat, de debò que sí: el llot de la diputació, el xou de la bullanguera que ara és a Madrid, tot tan trist i gallinaci que no m’hi he vist amb cor. Que no he pogut. Literalment i físicament. Els dits no em responien. El teclat no marcava res. Res que no fos un nom. El seu nom.

Efrem.

I és que la vida continua. I que aquesta constatació, tan simple, es fa insuportable.

Sé que és una obvietat i que cadascun de nosaltres, tothom que no tingui l’ànima de suro, tard o d’hora s’encararà a una situació similar i que la surfejarà com bonament podrà. La malaltia, la mort, aquest dolor inevitable, nuat a l’existència, l’altra cara inseparable de la lluna.