És l’òrgan suprem de la comunitat universitària. Precisament per això, les seves sessions tenen, o haurien de tenir, la pàtina de solemnitat que reclama la trobada. S’hi fa balanç, s’hi debaten línies estratègiques, etcètera. Aplega els representants electes dels professors, els estudiants, el personal administratiu i de serveis, a més del rector, el secretari general, el gerent i els degans i directors de departaments. No es reuneix cada dos dies, per entendre’ns. És una maquinària que demana el seu temps. Mesos.

Però a la Universitat Pompeu Fabra, que ara no fa res acaba de celebrar el més o menys rutinari més o menys interessant claustre-balanç de l’any amb el corresponent informe del rector, n’hi deu haver passat alguna de grossa, trasbalsadora, cataclismàtica, perquè tot just quinze dies després ja n’han convocat un altre. D’extraordinari. Urgent. Per què?

La nota que fa pública la UPF, i amb la qual se suposa que es justifica la cosa, analitzada a poc a poc és tirant a intranquil·litzadora. Perquè té un redactat tot esquitxat d’inexactituds i de tu ja m’entens (i, si m’entens, en prendràs nota) que no sembla propi d’una entitat acadèmica com és la universitat. Diu que “un professor” ha fet un piulet que ha “generat controvèrsia” i que “per tractar en el si de la comunitat universitària sobre la llibertat d’expressió” es convoca el claustre extraordinari. I que volen acordar “un posicionament com a Universitat que permeti interpretar casos com l’esmentat i d’altres que també s’han produït recentment, així com els que es puguin produir en el futur”.

Brrrrrr…