El lema va córrer per una d’aquelles samarretes que es posava el diputat David Fernàndez al parlament: el perfil d’una bombona carabassa, fons blau, lletres blanques per a dos mots només, “vull butà”.

Aquell tu ja m’entens pronunciat amb accent oriental. Aquelles ganes que anaven fent xup-xup i que desbordaven pertot arreu. Creativitat, humor, tres amics que es presentaven com el butaner M, el butaner T i el butaner J, i en una simple samarreta hi queda condensada esperança i voluntat.

Quan per fi sigui l’hora d’ordenar i d’escriure la crònica del com ho vàrem fer, quan ja no hi hàgim de viure tan immersos i puguem mirar enrere amb perspectiva, potser ens adonarem de les coses tan espectaculars que han passat en aquest país. I aleshores, al costat de les fites clau, Arenys de Munt, la Via Catalana, els batlles alçant els seus bastons, el Primer d’Octubre, quantíssimes i de quantíssima potència, i bellesa, que n’hem fet, al costat d’aquestes consecucions de pes, hi haurà això altre, el Fairy, Sant Esteve de les Roures, l’enginy col·lectiu, l’humor irredempt fet samarreta. Gestos i accions d’aparença menuda que han estat i que són expressió clara d’un fortíssim corrent de fons.

Fortíssim i irrebatible.