Costa escriure. Cada vegada més. Costa molt contenir les barbaritats que cauen, patapam, sobre el teclat tan bon punt obres l’ordinador i sents ‘sin novedad en el frente’. Banderes i medalles i estultícia tanta; aquells personatges ridículs com un insult, uniforme de camuflatge, banderota reflectant i fent com que cusen màscares per a un enregistrament de propaganda en vídeo. No sé si l’heu vist. És la cosa més delirant i més indignant que us pugueu imaginar. Perquè, a sobre, és que només ho fan veure: tres paios en un recambró, cadascun davant d’una màquina de cosir, i simulant (simulant!) en silenci (en silenci ells i en silenci les màquines de cosir) que confegeixen màscares. Soldats tapats amb plàstic de cap a peus (ells, sí) i fent flup-flup amb sulfatadores en un aeroport per a la foto, representant penosament el paper de benefactors cosidors per a un vídeo, l’individu de les medalles que passa el comunicat de guerra: ara podria fer veure que cito aquells tres versos famosos d’Estellés a ‘Oratori per Marilyn Monroe’ i quedar tan ampla.

Però no.

Perquè no n’hi hauria prou i perquè algú em va dir, l’altre dia, que ja és hora de fixar-nos seriosament en l’altra cara de la lluna, la que val la pena, la que interroga el món i ens l’explica, la que ens ajuda, veritablement, a sobreviure, en la mesura que això sigui possible, tant en temps d’aparent tranquil·litat com en temps de pandèmia. I tenia raó. Per això parlaré d’en Juli Peretó.