Amb molt poques hores de diferència, tan poques hores que el contrast encara s’ha fet més evident (i, en l’evidència, punyent), l’estat espanyol ha fet dues coses: ha permès que les proclames nazis li campin per Madrid i ha fet detenir un cantant de rap a Lleida per tancar-lo a la presó.

Els dos moments, les dues imatges i el so que les acompanya defineixen tan nítidament on són ells i on som nosaltres que, si no fos per la intolerable vessamenta d’odi dels camises blaves i, sobretot, perquè a hores d’ara en Pablo Hasel és a la presó, hauríem d’agrair-los el retrat.

Perquè així ha quedat definit el panorama, en aquest ells i nosaltres que tant els enerva, que certament pot voler dir moltes coses però que en el cas concretíssim que ens ocupa és cridòria i pràctica i impunitat feixistoide d’una banda, i llibertat i democràcia de l’altra. Siguis d’on siguis, per tant, siguis qui siguis o siguis què siguis (persona o entitat o partit, vull dir) i cada vegada més directament, hauràs de triar: o bé et situes amb el descarnat tancament en l’agressió que perpetra l’estat espanyol o bé amb la necessitat de respirar que reclama la causa catalana.

I no, no hi ha mitges tintes: comportar-se, com ho va fer posem per cas el rector de la Universitat de Lleida, Jaume Puy, l’altre dia, imaginant-se un suposat punt equidistant i provant de justificar en ell la seva indigna actuació (perquè no actuar també és actuar, no hauríem d’oblidar-ho mai, això), és prendre posició tan clarament que gairebé sobra haver-ho de dir. És la vetusta retòrica de la genteta que deixa anar, jo què sé, allò de “ni masclista ni feminista”, que és com dir “ni racista ni antiracista” o “el millor per a Hasel i per a tots era arribar a una solució dialogada”.

Que això va dir el rector de la UdL.