No és cap repte, aquest titular, sinó una constatació. Perquè es pot dir València i cultura a la mateixa línia i que sigui una bona notícia. València i cultura i ara mateix. I tant! Sense que la frase respongui a cap acte de fe ni desig o proclama voluntarista. Amb la normalitat de la simple i bella constatació. Evidentment que es pot fer. La València maltractada, la València violentada, la València que han volgut estrafer i acastellanar, aquesta mateixa València mostra sempre la seva vitalitat. D’una manera o una altra, sempre.

Només cal saber mirar.

Ara m’ha tornat al cap aquell tros de poema d’en Miquel Martí i Pol (en forma de cançó i amb la veu d’en Ramon Muntaner, m’hi ha tornat: el poder de la música per enganxar-se’ns a la memòria, o a l’ànima): “Hereus d’un alt llinatge/ cent voltes esbrancat,/ florim quan menys ho esperen,/ cantem quan menys els plau.”

Que parla de tots nosaltres, el poema, però que avui abandona el plural i ens diu que el subjecte és València, abstracta i concreta alhora, història i present, gesta i detall. O que no l’abandona, el plural, que assumeix la literalitat dels versos perquè resulta que dóna veu a la gent que la fa, la nostra València invicta. A la gent que se l’estima.

Aquesta setmana s’ha anunciat: la ciutat de València tornarà a tenir un espai estable per al teatre en català. És emocionant escriure això, anar picant cada lletra, l’accent de València i teatre i en català. I espai estable. Espai estable. Aquesta aspiració i aquesta cabuderia. Aquesta determinació. Aquest amor també, que al capdavall és la força que mou el món i el sol i les altres estrelles. Vet aquí la notícia, la bona notícia, la notícia que encomana alegria a qualsevol persona que s’estimi la llengua i la cultura: la Companyia Teatre Micalet obre l’Espai CTM, i és al centre mateix de València, al cor de la ciutat que mai no deixa de bategar, i tot fa olor de nou perquè ho acaben de pintar, i alhora té arrels perquè són ja trenta-un anys de trajectòria i de passió teatral intacta, i estrenen de seguida, el 23, amb l’obra sobre Joan Fuster, i diuen que és una declaració de principis, i somriuen.