tenia aquesta mania de llegir-ho tot. aquesta maleïda mania

GUILLEM

Hi va haver un temps, ho recordeu, no fa pas gaire, tot just un grapat d’anys, en què semblava que això que som, les realitats (o incomoditats o molèsties, si es mira des de l’altra banda) nacionals que Espanya constreny, podien quedar ofegades (o reduïdes o diluïdes) sota les ‘noves’ propostes centripetadores que el sistema es treia de la màniga: la ‘modernitat’ representada en un 15-M de resposta a la crisi econòmica i que es conjugava en clau de ciutadania del món i, per tant, statuqüista, per exemple. Hi va haver un temps, en fi, en què algú va entreveure la possibilitat que Ada Colau i la calculada ambigüitat que representa esdevingués presidenta de la Generalitat d’amunt, que la proposta que arribava de Madrid del bracet dels joves seguidors de Game of Thrones amb nova marca substituís o engolís l’opció que ja s’havia trenat al voltant de Compromís, etcètera.

Hi va haver un temps en què la marca electoral que es va presentar com a representació del moviment del 15-M, que deia que no era partit sinó una altra cosa més etèria i disposada a assaltar el cel, semblava que havia de deixar fora de joc les opcions independentistes-sobiranistes-nacionalistes-no-espanyoles-en-els-seus-diversos-graus. Al nostre país, però també al País Basc o a Galícia.

Hi va haver un temps en què es reconstruïa el bipartidisme estatista, desdoblat en PP-Ciutadans i PSOE-Podem, amb la versió actualitzada al costat de l’antiga i completant-la en complement o recanvi segons convingués i disposades, de bracet, a engolir-ho i uniformitzar-ho tot, a reflotar el bipartidisme monàrquic que ja els havia servit a la primera restauració monàrquica (la que va acabar amb un Borbó fugit, sí).

Hi ha el somriure i hi ha la força. Quina gosadia. He escrit somriure i volia dir rialla, també, oberta i clara i necessària, amb aquella desinhibició que…