La mitologia cristiana i popular n’ha comptabilitzats tants que si els comencéssim a enumerar no acabaríem. Tenen noms evocadors de rondalla i cada any la mainada els representa en altarets d’aire barroc: hi ha el miracle del mocadoret, el miracle de la sabateta, el de Morella, el del fill de l’especier, el de l’obrer en l’aire (aquest és preciós: quan li van prohibir de continuar miraclejant i va veure que un obrer queia de la bastida i li va dir que alto i l’home va quedar allà, esbalaït i surant mentre el futur sant corria a demanar permís per al prodigi que ja havia fet), el miracle de la mar, el de la burreta i un llarguíssim etcètera de portents que la imaginació i la tradició han anat atribuint al sant valencià, dominic i tirant també a tremebund (‘Timete Deum’, ai). Ja des de menut, expliquen que en feia, de miracles, en Vicent Ferrer. I abans i tot: des de la panxa de sa mare!

No s’estava de res ni s’hi posava per poc.