Mentre s’alçaven les flamarades al cel, bramulant en la crema descontrolada, reduint-nos la terra a cendra i desolació, mentre hi havia encara viu l’incendi terrible i pensàvem Flix i Bovera i la Palma, en l’hora de la impotència i de serrar les dents, dels ulls brillants i el que fa falta, de mirar les imatges espantoses a les pantalles o de viure-les de prop i sentir-les com sutge sobre la pell, en aquella hora tot era massa urgent i massa important i massa de debò per a gastar el temps responent a la barrabassada.

Després, un cop apagat el foc, i al mateix temps que es fa el balanç tristíssim, a peu de cendra, des del coneixement i l’experiència han arribat les veus que apunten les qüestions de fons, les que són obligatòries d’abordar: que calen pagesos a la terra i mitjans per als bombers, que equilibri territorial (que no hi ha rerepaís com no hi ha avantpaís, dimoni: que tot és país igual i que aviam si ens ho fiquem al cap d’una vegada) i que, tal com reclamava la Marta Rojals en un dels seus articles imprescindibles, pla general de desenvolupament.

Hi ha hagut, però, durant aquest darrer incendi, un soroll de fons, un rum-rum significatiu que s’ha anat sentint a l’empara de la caverna mediàtica espanyolista i dels seus bots i que podríem resumir en un ‘ara sí que voleu el nostre exèrcit, no?’

Perquè resulta que ens hi han enviat soldats, a l’incendi de la Ribera d’Ebre. I que n’hauríem d’estar agraïts.