tenia aquesta mania de llegir-ho tot. aquesta maleïda mania

GUILLEM

Hi ha l’objectivació que, amb el pas del temps i l’estudi amb mètode, van establint els historiadors. Hi ha també la memòria col·lectiva, entre el relat o la impressió social, inaprehensible i sòlida alhora sense que sigui contradicció. I hi ha el record, encara, la percepció de la vivència en primera persona o el relat que n’hagis sentit directament. Em permetreu que comenci aquest article pel final. Molt breument però pel final. Perquè dir Front Nacional de Catalunya és, per a mi, evocar de seguida persones íntegres de cap a peus, persones discretes, concretes, amb noms i cognoms i cap escarafall, persones que l’atzar m’ha ofert la sort d’haver conegut, persones que ja no hi són però que sí: Ton RibasEva SerraJordi Casas-Salat.

He escrit l’atzar però no és ben bé així: la vida, hauria d’haver dit, o, més concretament encara, els pares. Perquè aquestes persones belles van ser amics dels pares, i és per ells, pels pares, que, de rebot, jo avui puc presumir. Mons pares, la Teresa i en Josep Maria, van ser de Front i sempre han recordat amb un molt alt respecte les persones que ho van tirar endavant. Després, amb altres joves, ells se’n van separar, amicalment, per trenar lluita social i nacional i fundar el PSAN, i, allò que dèiem: que el relat d’aquella escissió ha romàs, a casa, definit per un parell d’escenes, la de quedar, en la clandestinitat obligada per la dictadura espanyola que encara urpejava, per tal de repartir-se els diners i el material per a la propaganda (els cèlebres ciclostils, sí), o l’altra, la dels «grans» presentant i avalant els «nous» davant de les plataformes democràtiques clandestines.

Tot un exemple de moltes coses.