tenia aquesta mania de llegir-ho tot. aquesta maleïda mania

GUILLEM

El sintagma no és pas meu ni tampoc cap exageració, meres ganes de cridar l’atenció amb superlatius al titular: és així com es coneixen els fets, l’etiqueta que els descriu i els defineix i amb la qual han passat a la història, malgrat els intents (conscients, reiterats, indignes) d’esborrar-ne el rastre: la massacre de París.

Més de dues-centes persones assassinades per la policia als carrers de París. A trets, a cops, ofegades al Sena. Entre dues-centes i tres-centes i quina angúnia que fa haver d’acceptar que la variant sigui tan àmplia (encara ara no se’n sap el nombre exacte i, per tant, tampoc no se’n coneixen els noms: més que desapareguts, són esborrats).

El 17 d’octubre farà seixanta anys.

Només seixanta anys.

És un llibre important, pràctic, necessari. És un llibre que esgarrifa, a més a més, si resulta que tens aquesta dèria per l’idioma, aquest amor o dolor o tot alhora que fa que…