‘El sobiranisme s’apodera de la Cambra de Comerç de Barcelona’. Quin gran titular. Només hi faltava un signe d’exclamació. O molts signes d’exclamació. Veu d’espinguet. Aquella emoticona de crit i ulls esbatanats, closca pelada, mans a les galtes que ha fet famosa el WhatsApp. Música de terror. Un xiscle final.

Al voltant de la data fatídica (per a ells) de les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, quan de cop els agents del sistema (del sistema espanyol, no sé si calia puntualitzar-ho) es van adonar que els havien pres la joguina, l’astorament va quedar estampat, negre sobre blanc com una mosca encastada a la paret, en tota mena d’articles i articlets. Terratrèmol, desembarcament, alarmes, dramatisme, a cop calent, preocupació, risc, perjudicarà, perill, inquietud, inquietant, problema, destrossa, polèmica, recels, embolics…: un cop d’ull no sistemàtic però significatiu a la literatura, diguem-ne, informativa que va generar la cosa entre els portaveus oficials o oficiosos de l’establishment ens mostra fins a quin punt els arribaven enrabiada i astorament.

Després de no sé quantíssims anys (de tots, probablement) de viure amb la certesa que res no es mou si ells no ho manen, s’han trobat que el món avança i que sí, que efectivament, que en aquest país, específicament a la part nord d’aquest país, hi ha hagut un canvi social importantíssim. I que aquest canvi social, ves quines coses, quina mania, cada vegada que té una urna al davant, s’expressa i es mostra i es desplega i aquí el teniu.

Eren dignes de commiseració, val a dir, els intents més o menys subtils, més o menys descarats, de desvirtuar aquesta clara victòria independentista en un terreny que fins ara semblava un espai tancat i barrat, reservat als senyorets de les portes giratòries. Els millors, potser, aquell que repetia que en fi, que hi vota molt poca gent, en aquestes eleccions (cosa que no els semblava digna de menció quan guanyaven els seus, amb pràcticament una quarta part de participació que hi ha hagut ara), i que seguidament, i sense trobar-ho contradictori, plorava perquè tot això ha estat culpa del vot electrònic, que ha facilitat que les empreses hi poguessin participar (abans, quan el sistema ho feia tot més complex i enfarfegat, és clar, no passava). O aquell altre que deia que tranquils, que no se’n sortiran, que no en seran capaços, que què en sap, la busca, aquesta molèstia que se’ns ha ficat a casa, de com funcionen les coses importants, els consells d’administració, els copets a l’esquena que ens donen a Madrid tan ben donats. Literalment, copiat d’un mitjà de comunicació qualsevol del règim, ‘Amb tot, en alguns sectors de l’empresariat nucleat entorn de la Cambra tradicional i Foment es confia que el desconeixement dels guanyadors sobre el funcionament de la institució acabi instant-los a buscar un acord que permeti reconduir la situació’.

En fi. Que confiïn, sí, que confiïn.

Dins d’aquestes cometes, entre ‘Amb tot’ i ‘reconduir la situació’ hi ha, condensada, tota una manera de pensar. I de fer.

Potser algun dia ens podríem distreure una estona mirant d’analitzar-la. Avui, però, diria que és més interessant de fixar-nos, finalment, i de fer valdre, i de celebrar, i de prendre com a exemple, justament l’altra cara de la història: no pas l’estupefacció de la casta al servei de l’espanya extractiva (encara que, ho confesso, també és un espectacle que fa bonic de contemplar) sinó la determinació de l’independentisme actiu, intel·ligent i organitzat que ha fet possible aquesta victòria tan rotunda, aquest pas tan important. Importantíssim. Simbòlicament i materialment.

Sí, la gent de l’ANC i del Cercle Català de Negocis, dones i homes que formen allò que en diem societat organitzada, han bastit un pla, han trobat que hi havia base per a reeixir, hi han posat l’esforç i la banya i se n’han sortit. En un temps en què sembla que hàgim d’estar condemnats a actuar tan sols per reacció, o pendents simplement de mirar aviam què diu aquest partit o aquell altre, de si discuteixen o s’entenen o tiren cap aquí o tiren cap allà, la societat organitzada ha tornat a prendre la iniciativa i ha demostrat que l’independentisme avança, precisament, quan deixa d’esperar els partits. Ara han bastit les candidatures Eines de País i han reeixit. No és tan sols l’actitud però és també l’actitud. Actitud guanyadora.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 15/05/2019

Els comentaris estan tancats.