No sabia ni que existia. Començo l’article amb aquesta trista confessió i que els dimonis de la literatura se m’enduguin. O que no ho facin, si us plau, que em permetin un marge de temps encara per acabar-la de llegir i per rellegir-la després, per patir amb ella i amb les veus que recopila, per sentir una altra vegada aquest estremiment indescriptible que causa l’obra d’art, que no pots dir que sigui un gaudi perquè és tot tan terrible però que sí, que també, que quina sensació estranyíssima, quina sotragada a l’ànima.

Quan es va fer públic el Premi Nobel de Literatura del 2015, la primera cosa que vaig dir va ser un penosíssim “Qui?”. No n’estic gens orgullosa i ara, de fet, em fa mig mal d’escriure-ho. Per sort, hi havia gent en aquest país que sí que sabia, i molt, i bé, i d’abans del Nobel, qui és Svetlana Aleksiévitx: per exemple a Raig Verd, que ja n’havien preparat la traducció. Vaig devorar aquell Temps de segona mà amb avidesa, amb sorpresa, meravellada d’això que fa ella amb els testimonis, de la manera com els sap escoltar i de com els trena i de com aconsegueix mantenir alhora cada fil amb el seu to, i el seu color, i les seves penes, i el punt de vista, i de com ho encaixa per fer-nos veure el conjunt amb la suma de les petites parts que som els humans i les nostres coses. Literatura de veus, se n’ha dit, d’això que fa Aleksiévitx, d’aquest gènere que ella s’ha inventat i que ha servit per explicar, per retratar la caiguda de l’URSS o la catàstrofe de Txernòbil o l’espant de la guerra a l’Afganistan. “Crec que és la vida, la que ha exigit aquest nou format de narració”, li deia, fa un temps, a Anna Guitart en una entrevista a TV3. Una meravella. Una meravella terrible que llegeixes, sovint, amb el cor encongit. Una meravella imprescindible.

Cada llibre d’Aleksiévitx és un cop brutal a la consciència, una humaníssima reflexió, una mostra clara de com en pot ser, l’art, de trasbalsador. Que no és pas que la literatura hagi de tenir necessàriament una funció, sinó que de vegades resulta que la té, i que hi ha artistes amb aquesta capacitat dolorosa i bella d’explicar el moment. Artistes com Svetlana Aleksiévitx.

“En qualsevol moment poden trucar a la porta i detenir-me”, ha explicat, fa no res, en una entrevista al diari El País. En qualsevol moment. Potser ara mentre escric des de la nostàlgia tranquil·la de les vacances que s’acaben, o potser a l’ara que serà quan ho llegeixis. Perquè Svetlana Aleksiévitx és bielorussa, i la conjunció no hauria de significar que en qualsevol moment la policia truqui a la porta i se t’endugui i detenció i interrogatoris i amenaces i cops i tortures, però resulta que sí.

Resulta que sí.

La brevíssima entrevista és realment angoixant. Mentre una amiga intenta, gairebé desesperada, que la Nobel ho deixi estar, que no parli amb la premsa estrangera, perquè la seva condició segurament la protegirà de la brutalitat física de l’estat però de fet ja ha estat citada a declarar a la causa oberta contra l’oposició al règim autoritari d’Aleksandr Lukaixenko, mentre l’amiga li suplica silenci, ella s’explica: que el seu poble viu immers en un malson de repressió, que els membres del Consell Opositor, pel fet de ser-ho, ja han quedat dins d’una causa penal, que s’anuncien represàlies contra els obrers en vaga, contra “els mestres que no comparteixin els punts de vista de l’estat, és a dir, de Lukaixenko”, que el mateix president es retrata amb un fusell automàtic i diu que els manifestants són “rates” i un etcètera sinistre que augura “temps llargs i dolents”. Perquè reclamen, ves quines pretensions i de segur que us sonarà, poder votar: “Tan sols volem eleccions netes”, raona Svetlana Aleksiévitx.

Coses que passen a Europa, a la bella i culta i digna Europa, mentre nosaltres, els altres europeus, ens permetem el caríssim luxe (caríssim en vides i en drets i en perspectives) d’anar fent com si tot plegat ens quedés tan lluny que no ens incumbís. O, posats en la cosa anguniosa de l’escaquer internacional, com si aquesta part del continent no importés mai per ella mateixa sinó tan sols com a palanca per a perjudicar algú (que no és res que sigui nou, però que no per conegut hauria de quedar acceptat sense retop).

“Necessitem alguna ajuda de la societat intel·lectual avançada del món”, ha explicitat aquesta escriptora grandiosa. I que no sap com, hi ha afegit, però que alguna ajuda: “No ens podeu deixar sols”.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 31/08/2020

Els comentaris estan tancats.