De vegades tinc la temptació d’estalviar-me l’opinió. No pas per mandra ni per cap ganes ni necessitat d’amagar-la, sinó per deixar, simplement, que els fets, tan nítids que semblen cisellats per un mestre artesà sobre un diamant, s’expliquin sols. Que s’expliquin ells i les coses que ells representen; les coses que, si els poses junts l’un al costat de l’altre per afinitat temàtica o simple cronologia, els fets defineixen encara millor.

Per exemple i sense haver de regirar gaire el calaix de les notícies: les protestes que ja han fet sentir els superofesos cossos policíacs espanyols davant de l’anunci de la possible reforma de la llei mordassa aprovada pel PP l’any 2015, d’una banda, i l’emoció del jutge Llarena en rebre premi i reconeixement per part d’una organització ultra (ultradretana, ultraespanyolista, ultracasposa, ultraultra), de l’altra.

Perquè aquests cossos armats i pagats amb els diners de la gent (és a dir, bàsicament amb els nostres impostos, amb les nostres espoliacions de cada dia; fot mal de pensar-ho, sí) i que en un món ideal haurien de quedar reduïts a la mínima expressió i dedicar aquest mínim a sotmetre’s a l’interès i el servei públic, ara s’ofenen i s’exclamen perquè consideren que són ells, policies i guardiacivils, qui ha de decidir com i de quina manera no es manifesta la ciutadania. És a dir, com i de quina manera queden fetes les lleis que haurien de garantir i que a la pràctica neguen i retallen drets essencials. I així, autoconstituïts en òrgan que dicta i dictamina les lleis, els policies surten en tromba a bramar contra la reformeta de la llei mordassa. Perquè diu que vol reduir la detenció arbitrària a dues hores en comptes de les sis que tenen ara, perquè diu que cal controlar els escorcolls per evitar tractes denigrants, perquè parla de mirar això de les pilotes de goma o del dret de periodistes i ciutadans a enregistrar i difondre imatges de les càrregues policíaques. Que tot plegat no és res de l’altre món ni tampoc la derogació que els partits espanyols prometien abans d’arribar al govern de l’estat; que queda en simple retoc; però que els policies han decidit que no, que ni això.

Ells, els policies.

I mentre la carcassa estatal s’agita amb el soroll de les porres, la toga rabassuda que representa Pablo Llarena s’emociona en rebre el premi que li dóna una fundació que, des del nom, Villacisneros (pel topònim que l’Espanya colonial va voler encolomar a la ciutat de Daklha, al Sàhara), fins als representants, és expressió i essència del nacionalcatolicisme que continua definint i dominant els aparells de l’estat espanyol. Només cal fer un cop d’ull al consell directiu de la fundació en qüestió per entendre fins a quin punt retrata el jutge del tribunal Suprem espanyol que va instruir la causa contra el referèndum del Primer d’Octubre i que continua obsessivament perseguint els exiliats polítics catalans. Fins a quin punt li fa, a Llarena, un retrat absolutament de part, fins a quin punt el mostra tan parcial com és. Perquè al consell de la Villacisneros aquesta hi ha, jo què sé, la branca PP, amb María San Gil i Esperanza Aguirre i Jaime Mayor Oreja, la branca Vox, amb l’eurodiputat Hermann Tertsch, o la branca d’arrel Fuerza Nueva, amb Santiago Milans del Bosch, nebot del militar colpista, jutge de l’Audiència Nacional espanyola en excedència, advocat de la família Franco i dels ultraespanyolistes que van assaltar el centre Blanquerna, i jutjat ell mateix l’any 1984 per l’assalt feixista al bar El Largo Adiós, de Valladolid, arran del qual un estudiant va quedar paraplègic.

Suposo que el devien absoldre, al tal Milans del Bosch.

I vet aquí la cosa: les porres, les togues, essència i definició.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 22/11/2021

Els comentaris estan tancats.