La historiografia, que com totes les coses humanes té un temps i un espai i evoluciona, li ha posat etiquetes diverses segons, precisament, aquest seu context: «batalla» vist de fora; «victòria» o «desastre» segons el bàndol, vist de dins.

Val a dir que tampoc de la banda marroquina no hi han inflat gaire el bombo, i, per tant, la part de «victòria» roman tirant a òrfena: al capdavall, els mateixos que van causar a l’exèrcit espanyol el trauma de tots els traumes, després van proclamar la República del Rif, cosa que al Marroc esclafapobles no li agrada recordar ni mica ni gota ni gens.

És la vergonya més grossa que encara arrossega l’exèrcit espanyol. El mateix exèrcit, inútil sangonera amenaçanta, que cada any, entre pressupost del ministeri del ram i partides encobertes, s’endú, res, cosa de vint mil milions d’euros per a gastar en els seus jocs de la guerra (submarins que no s’enfonsen, soroll de sabres, coses així). Perquè allà a Annual, en aquell punt del món del nord d’Àfrica, la fatxenderia i els deliris imperials i la inutilitat manifesta que vesteixen els comandaments militars espanyols van causar milers de morts.

Milers de morts mentre fugien.

El relat dels fets és esgarrifós, si proves de seguir-lo des de l’òptica d’un soldat obligat per la lleva a obeir ordres imbècils, a passar calamitats sense mitjans i sense res, a matar i a fugir i a morir i deixar el cos estès a la intempèrie perquè no havia pogut pagar-se l’exempció com feien els rics.

Espanya volia l’imperi que ja no tenia i va mirar de forjar-se’n aquell succedani: des del 1912 espremia l’administració colonial cedida per l’estat francès, s’omplia la boca d’honor i les butxaques del saqueig i practicava així les seves conegudes capacitats, res de nou a l’oest. Fins que van arribar les primeres escaramusses d’un nou focus rebel contra l’ocupació, ara encapçalat per Abd el Krim, que havia unit diverses cabiles del Rif i que s’encarava a l’exèrcit espanyol amb tàctiques de guerrilla.

El nacionalisme imperialoide espanyol es va acabar de modelar allà, en la retòrica bèl·lica i testosterònica de les casernes del nord d’Àfrica (d’on van sorgir, de fet, els militars que després van fer el cop d’estat, Franco inclòs). I des d’aquesta perspectiva van respondre a la revolta del Rif: amb ous. Parlant d’ous, vull dir. Ous amunt i ous avall i sempre els ous a la boca, el nacionalisme espanyol. Diuen que el Borbó que tenien aleshores al seu regne disminuït, aquell Alfons XIII enganxat al porno, quan va saber que el general Fernández Silvestre havia decidit d’avançar cap a una badia per ocupar terreny i desfer l’enemic, aquesta mena de coses que els queden tan bé als militars fanfarrons quan se les imaginen, li va enviar un telegrama on hi deia: «Olé tus huevos».

Perquè el personatge, que ja venia de cometre les seves barbaritats a Cuba (una derrota colonial de la qual el nacionalisme agressiu espanyol necessitava rescabalar-se, i d’aquí part de l’obsessió africanista), presumia de tenir tres testicles. I de ser, per tant, en la seva reducció sinecdòtica, un home-home-home.

Com que Abd el Krim devia saber que els ous (ni literals ni verbals) no guanyen batalles, havia planificat els atacs i els contra-atacs de tota una altra manera. I va assetjar les tropes espanyoles fortificades. Fortificades i sense aigua. Que van provar de retirar-se. I que es van trobar amb l’atac organitzat dels rifencs. Va arribar el caos i la fugida en desbandada. La terra d’Annual va quedar sembrada de cadàvers. Encara no se sap quants morts hi va haver: vuit mil, dotze mil, tantíssims.

En aquella derrota patètica, en aquella monumental rebregada a les seves ínfules d’ous i d’honors, els caps militars espanyols hi van anar pastant la ràbia. Les dues dictadures els van venir d’aquí. No només d’aquí, però d’aquí.

Tot això passava ara fa cent anys. I els cou com si encara hi fossin.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 02/08/2021

Els comentaris estan tancats.