Perquè no sé què va primer. Perquè d’entrada hi ha la ciutat dels ponts i les costeres i els telers i el cafè licor i quanta creativitat pot cabre per metre quadrat en aquell tros de món tossut i obert entre muntanyes, i perquè, alhora, de seguida t’adones que, si avui en parlem és per ell, que també la fa. Per això no sabia quin dels dos noms escriure abans que l’altre, i ho he deixat en un viceversa que hi posi equilibri i que no ens faci haver d’escollir.

El fet, en tot cas, l’alegria, és que Alcoi, aquesta ciutat que ha sabut com fer-se’ns mite sense haver de desaparèixer de la història, ha decidit atorgar la seva Medalla d’Or a Antoni Miró. I que en el mateix acte el declararà fill predilecte. Que això passarà ara quan comenci el nou curs. I que qui ho vulgui s’hi pot adherir des de la web de l’Ajuntament. I que, de moment, el sol anunci ja és una celebració.

D’entrada, per aquest posar-nos la cultura en primer terme: és destacable que de vegades les institucions també reconeguin la importància, tan real, tan palpable i tan concreta, de l’intangible. I no és contradicció. Perquè la cultura és concerts i és llibres i és quadres i un etcètera d’allò més material, però és alhora, i sobretot, valors. Aquesta cosa inabastable i tan difícil de descriure i que tan clarament trobem a faltar quan resulta que ens manca, quan directament l’esborren o esllangueix d’inanició.

D’entrada per la cultura, per tant, i acte seguit per aquest seu invicte representat. Antoni Miró és un artista de cap a peus. Pintor. Escultor. Agitador de creativitats. Aquesta intensa combinació de talent i de treball. Aquesta consciència de ser d’un lloc i de voler-se’n, de comprometre-s’hi. Aquest explicar-nos el món des del seu estudi ordenat (ordenadissimíssim: ningú no ho diria, que allà, de nits, hi pinta un artista) al mas Sopalmo (un altre espai mític i plenament existent): els burques que fan la vida opaca, les revoltes dels estudiants, les pancartes, les bicicletes i els ponts, els cossos en celebració, el sexe i la mort i l’espant de la guerra, també. Els museus. El país sencer. La història. Els pobres que no volem veure. Els galls dindis en un corral. Drets civils i llibertat. El record del vol a l’ull d’una àliga dissecada. El gest d’Antonio Gades en un ball. El darrer retrat del seu amic, del seu germà, Ovidi Montllor.

Antoni Miró és un artista fecund i consistent i d’èxit: és reconegut a tot el món, i exposa a tot el món, i sense haver de fer-ne ostentació ens demostra això que ja hauríem de saber, que l’art té arrel i des d’ella s’enfila i es projecta i arriba… a tot el món.

Des d’Alcoi.

Que no sé què té aquesta ciutat, aquesta tenacitat d’indústria i de cultura encastada entre muntanyes, aquest tros de món que ha parit l’Ovidi Montllor i la Isabel-Clara Simó i el Sento Masià i el Joan Valls i el Juli Mira, que ens ofereix la creativitat poderosa de la Sol Picó i de la Pilar Almeria i de l’Hugo Mas i ara no en faré relació completa perquè no acabaria i de segur que em deixaria noms que no es poden deixar, Carles Cortés, Xavi Castillo, Silvestre Vilaplana, és que no sé quina tel·lúrica conjunció o quin ves a saber, què és que conflueix a la ciutat cantelluda, pòsit de les fàbriques i de l’orgull dels obrers, ganes de menjar-se el món i tornar a casa quan hi ha festa, de no anar-se’n mai i des d’ella conquerir la terra sencera.

Alcoi, si no n’ets, se’t mostra sempre com un enigma, una particularitat tangible i sense explicació. L’Ovidi Montllor el definia en vers, aquest impuls: “com un gall matiner,/ canta i alça la cresta/ com si el seu horitzó/ fóra fora finestra”. L’Antoni Miró el pinta.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 30/08/2021

Els comentaris estan tancats.