Ja passa, això, amb els aniversaris: que recapitules i recordes i fas balanç. Com ara. Perquè resulta que aquesta primavera ens arriba amb una efemèride de pes, els cinquanta anys que fa de l’assemblea constituent del PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans en les seves sigles desplegades, el tronc del qual va néixer l’independentisme català modern, una escola política que deixa empremta i a la qual, avui, voldria, breument, homenatjar.

Més que breument, de fet: sintèticament. Tan sintèticament com pugui. Sintèticament i condensadament en quatre punts. Coses que vaig aprendre al PSAN: u, dos, tres i quatre.

Coses que vaig aprendre al PSAN, u: a discutir sense barallar-se. A discutir aferrissadament, vull dir, apassionadament, fins i tot, si hi tens tirada, sense que això signifiqui llançar-se els plats pel cap, ni políticament ni personalment. De fet, el mateix PSAN va néixer d’una discussió així. D’una discrepància. I no sé si ha estat l’única vegada que s’ha dut a terme una escissió cordial, diguem-ne, però sí que va ser significativa. A casa, els pares ho resumien d’aquesta manera: ‘i ens vam repartir els ciclostils’. Des de la clandestinitat, encara. Quan els joves del Front Nacional de Catalunya (FNC) es van definir comunistes, i el Front es va mantenir com era, i van acordar de separar-se, i s’ho van repartir tot equitativament, i l’any 1968 va néixer el PSAN, i els ‘grans’, a més a més, van ‘avalar’ els ‘joves’ davant la resta de forces polítiques, i aquestes són coses que no s’obliden. I sí, en aquest punt, hi tinc també el vessant sentimental i personal, perquè els meus pares formaven part d’aquells joves fundadors (llegir Lenin i Camus, alçar el puny, un triangle groc i un estel roig per a acompanyar les quatre barres), i perquè des de menuda l’he coneguda, aquesta història, i perquè cada vegada que sento parlar del Front se m’hi enganxa, indefectiblement, la definició: ‘un amor de gent’.

Coses que vaig aprendre al PSAN, dos: que els partits són necessaris però no són el més important. Encara que els hagis fet, o que hi hagis estat anys, o que t’hi lliguin històries i vida i persones i tot. Són eines. Ni més ni menys. Ni menys ni més. Ben mirat, de vegades em sembla que el PSAN és el partit menys partit que he conegut. O menys partidista. I també hi vaig aprendre, per tant, que cap sigla no et situa per sobre del poble. Que mai no ets més que el poble. Que ets poble, de fet i naturalment. Allò que l’Estellés explicava en versos. Tan senzill com això.

Coses que vaig aprendre al PSAN, tres: allò de la contradicció primera i la contradicció segona. Junt amb una altra frase famosa: anàlisi concreta de la realitat concreta. I això, que no és gens abstracte, significa que una persona d’esquerres ha de saber veure quina és la contradicció principal, i actuar-hi. Quan el PSAN va formular, ja fa temps, la proposta de front patriòtic, propugnava precisament una confluència, una aliança àmplia, de poble, per tal de donar resposta a la nostra contradicció primera, que és la subordinació per la força dins dels estats espanyol i francès. I això no significa pas que es prioritzi una lluita (la nacional) sobre una altra (la social), sinó que, al nostre país, per a poder avançar en l’altra has d’haver resolt l’una. I que no és opcional. Que és condició necessària. Per dir-ho amb una altra terminologia: si continues espoliat i intervingut, com pretens fer polítiques socials? Doncs justament per fer polítiques socials t’has d’haver tret de sobre la llosa espoliadora.

Coses que vaig aprendre al PSAN, quatre: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És a dir, a no limitar el país a la restricció autonomista, a saber-lo sencer i divers i a actuar sempre en conseqüència. I això, aquest ser estructuralment de Països Catalans, no significa pas negar que hi pugui haver ritmes diferents en una part del territori o en una altra, pel que fa a l’assoliment de la independència, sinó que comporta una cosa tan senzilla com és tenir una estratègia per al conjunt del país. Sempre. Sense deixar mai ningú de banda. Reconeixent-nos en la riquesa, humana i cultural i de potència econòmica i de tot, que tenim. I sí, és una altra cosa important que vaig aprendre al PSAN: a saber on són Monòver, Baó o Santanyí, per exemple. A saber què són. I que són casa.

En fi, que el PSAN ja no és actiu però que tampoc no és passat. Perquè ha esdevingut escola i manera de fer. I això sí que és, diria, imprescindible.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 03/04/2019

Els comentaris estan tancats.