—Què p?

—Engega, collons, engega!

I l’altre li fot cas. Com sempre. Amb aquell aire de Torete passat de voltes, mitja derrapada, concentració màxima, com si sabés què cony hi pinta, ell, en aquesta història, per què ha vingut fins al descampat i s’ha estat tant de temps esperant dins del cotxe, rosegant-se les ungles, canviant de dial compulsivament, gastant la poca paciència que té.

—Per on collons vas?

Hòstia puta, sempre igual: ni molestar-se a dir-li que bé o del cul o el que sigui, cap explicació, cap comentari sobre res ni sobre la bossa que ha llançat al seient del darrere, que abans no la portava i que grinyola, que sí, que juraria que es mou i que grinyola. No, cap explicació: la bronca. Sense saber res de carrers ni de cotxes ni de res, pam, la bronca: per on collons vas.

No li respon i accelera per no quedar clavat al semàfor. Simple precaució. Encara que no els segueixi ningú i que no els miri ningú i que no interessin ningú, prefereix allunyar-se del descampat i del barri i de tot tan ràpidament com pugui.

Tira amunt per l’scalèxtric com si es pilotés a distància.

…ffffffffueeeeeeeeeuuuuuuu…

Sempre guanyava ell, encara que li preparessin els circuits més enrevessats, encara que algun mitja merda es presentés amb cotxet nou, sempre guanyava ell. Allà, sí. Sempre. Dins del seu Ferrari GTO, vermell amb lletres grosses, Cimarron Team, com si el veiés ara, la sinuositat perfecta, dos retrovisors, el 9 impertinent, les mans al volant, amb guants, del color de l’infern i de misteri i Cimarron. Sempre guanyava ell. Enlloc més. Però aquí, sí. Dins del GTO, que mai no ha sabut què vol dir. Cimarron, sí que ho sap, què vol dir: que s’ha fet salvatge. O alguna cosa per l’estil. Sense amo. És mexicà: Cimarron.

—Què dius?

—No res.

De vegades sembla que el Joni li llegeixi el pensament.

*

La nena dorm.

La nena!

La Fuensanta sospira. Ja té neta la cuina, a la tele diuen que les carxofes són tan bones per a la circulació o per al fetge o no ho ha acabat de sentir bé però tan bones, i ella va esmicolant el pa dins del bol de llet calenta amb cafè mentre observa l’home que parla, que duu una corbata clara, massa clara, que mai no recorda com es diu i que tampoc no importa perquè ben aviat serà substituït per algú altre que ocuparà la franja del matí i que la Fuensanta de seguida batejarà: per sempre més, a casa i a l’escala i al bloc i pertot serà Lalloca. Dit així en un sol mot, Lalloca.

No deixa perdre ni una engruna.

Mira el locutor que hi ha ara (Ramon? Àngel?) i pensa que qui els deu escollir la roba, i que entre la corbata i les carxofes encara faran que se li regiri l’estómac, avui. Però no, que l’esmorzar és el millor àpat del dia, tot seu, en bata, sola, a taula, fent sopes dins del bol de llet calenta amb cafè, ben calenta, i cafè, ara que pot.

També pensa que la nena dorm.

I hi torna: la nena!

Pfff.

Sovint li passa, que té els pensaments així, que fan voltes. Astorats. Concisos. S’estalvien explicacions perquè ja les coneixen, i s’entenen de seguida, la Fuensanta i els seus pensaments: «La nena! Pfff» vol dir que no sé on és, la meva nena, ni quan me la van canviar per aquesta que ara dorm espesseïda i que ronca amb el mateix so de porcell que feia anit, quan vomitava.

—Has vist quina hora és?

—Deixa’m en pau.

Sí, deixa’m en pau, però després bé que voldràs que et netegi el rastre, la pasta grogosa al costat del vàter, l’aigua pertot, negra de petjades: baieta, lleixiu, ambientador i ton pare no en sabrà res, de la fila que fas, ni de la pudor de tabac i de pixum i de carn exposada al mostrador.

Pfff.

*

Era un gos. Un puto gos dins d’una bossa: això havia llançat el Joni al seient de darrere. Un puto gos, hòstia. Un gos com una rata. Ja no pot pensar en res més. Un gos.

Han fet voltes per les rondes, sense cap propòsit, només per aquella sensació d’scalèxtric que el relaxa quan sent que el món se li descontrola i que gira i no sap per què va dir que sí que l’acompanyaria, que del que en treguis, el trenta per cent, com un professional.

I ja tornen a ser als blocs. Les capses de mistos li recol·loquen les coses a lloc. Alça els ulls per omplir-los de la verticalitat que l’ha vist néixer i que l’ha fet com és i que ara el tranquil·litza. El Joni baixarà de seguida amb alguna explicació, amb alguna solució, amb alguna cosa. Respira fondo. Una mica d’aire a la cara. Aquest silenci de les tres de la matinada.

—Nyiiuai!

Hòxxxtia! La bestiola li ha trencat el moment amb un sol grinyol o el que fos que ha deixat anar aquesta mena de cigró amb potes d’aranya que se’l mira amb ulls aquosos, mig cec, mig pelat, tan lleig que fa riure. O plorar.

Guarda’l, li ha dit, només, el Joni. I ara torno. I ja està.

De vegades li sembla que s’ha passat la vida així, esperant-lo i sense explicacions: el Joni pensa, el Joni té la iniciativa, el Joni brilla i parla bé i vesteix bé i tot ho fa bé i les ties se li obren de cames i les mares se’l miren amb bons ulls i fan plans fins que passa allò de l’Estrella, que no va ser culpa de ningú.

De ningú.

*

La Fuensanta es mira els dits i pensa en una tortuga. Les ha vistes a la tele, ella, només, però li sembla que tenen la pell així com les seves mans: cuirassada, clivellada i grisa.

Va pelant les mongetes i es diu que després s’hi posarà aquella crema que li va regalar la nena quan encara es recordava del seu sant. Deu ser a l’armariet del lavabo. No l’ha oberta. Des de fa… dos anys. Dos anys, Fuensanta! Es parla per dins i no li importen els tòpics ni acabar les sentències ni res, i repeteix tres vegades que el temps passa molt de pressa, molt de pressa, molt de pressa.

—I molt és massa —remuga—: massa.

De seguida s’acabarà aquest agost espès, i arribarà setembre, el dia 8, i el diumenge següent, i Fuensanta esperarà en va que algú li porti un detall, colònia, un davantal, aquella crema que li va dir posa-te’n cada nit, mama, que les teves mans rasquen.

En va.

Perquè el diumenge després del 8 de setembre, que és quan li toca el sant o el que sigui que celebren les marededéus, ella tindrà l’home a l’hospital amb un atac de feridura i… la filla… la filla, al Fòrum, al concert de no sé qui. O voltant pel barri dins d’un cotxe, sense propòsit, a veure què surt. O rosegant pipes. Durant hores.

Ja se li acudirà què.

*

—Què vol dir mort?!

Ha entrat en un bucle. És la quarta vegada que fa exactament la mateixa pregunta i exactament en el mateix to. El Joni no s’altera. No es mou. No diu res. Això acaba de treure’l de polleguera.

—Què vol dir, cagumlaputa!

PATAM! Ha picat amb el puny contra un cotxe qualsevol. S’ha fet mal i encara s’altera més. Rebufa. Mira a banda i banda: les escales i les arestes del mercat, els blocs alineats com els mòduls de la presó. I aquella mateixa manera de fer: les capses de sabates que ara veu fent perspectiva, alçades de costat, finestres repetides, cubicles de paper tots plens de pobres. Només hi falta la garita, collons, només la garita.

—El pati és més gros, això sí —mussita el Joni.

No és que se li pugui ficar dins del cap: és que n’han parlat moltes vegades. I que ell tenia els ulls desesperats. I explícits. Fàcils de llegir.

—I ara, què?

L’altre arronsa les espatlles i li diu que pfè i que anem.

Caminen pel pati-rambla i, abans de trobar el mur i fer la mitja volta rutinària, seuen en un banc, de cara a una capsa de mistos que compleix el reglament: finestres minúscules, ni un balcó per mostra, alumini barat.

Hi ha alguns llums encesos: gent insomne o esclaus del primer torn.

Quina perspectiva.

El Joni li passa un Marlboro. Fumen en silenci. No vol pensar a tornar al seu cau, llençols bruts, roba per terra, pòsters enganxats amb xinxetes, burilles per refumar, a sobre de la taula, ordenades de petita a gran. I els sorolls dels veïns quan van al vàter, quan s’alcen de taula arrossegant cadires, quan discuteixen o criden pel futbol o deixen la tele de fons o la ràdio o el que sigui però que no li ofereixi, al bloc de cartró, ni un minut de silenci. Ni per a les víctimes ni per a ningú.

No vol pensar a tornar i no sap què cony fotrà, hòstia. S’aguanta el fum als pulmons després d’una calada llarga. Prova de posar cara de vaquer, com a l’anunci, mirada profunda que vol dir jo entenc els cavalls i soc lliure, soc dur, invencible, un home sencer amb barret de John Wayne, mocador al coll, la música que ho omple tot, imatges a càmera lenta, un home Marlboro que morirà de càncer, també, com tots: Eric, David, Nick, Wayne, precisament. Sense la llum obliqua del capvespre ni la polseguera de Texas ni cap riu que puguis travessar esquitxant dalt d’un cavall. No: tubs de plàstic enganxats al nas; el cervell cremat; la pena que fas.

Ara el Joni ha llançat la burilla i parla amb una estranya serenor, una cosa darrere de l’altra, sempre ha sabut trobar la manera de presentar els fets amb lògica, estava tot previst: el vell guarda la pasta al pis, la trobaré de seguida, tu m’esperes i demà ja seràs on et roti.

—A la Costa Brava.

—Sí.

—Vull obrir un bar.

Molt bé. Ja et toca una mica de sort a la vida. Encara que no hagis fet res per guanyar-te-la, la sort és així, aleatòria, injusta, retorçada, i fa que l’oncle Ramon no se n’hagi anat a Benidorm, finalment, un refredat o un mal de panxa o coses de vells, i té el son fi, i de seguida sent la clau i s’esvera, a aquestes hores, i li diu al gos quiet aquí, Whiski, però la bestiola surt disparada cap al passadís fent txip-txip-txip amb les seves potetes d’aranya i nyac!, se li enganxa al camal dels pantalons, que no hi ha manera humana de desfer-se’n, collons, què hi fots aquí, Joan?

Sí: què hi fots?

Hauria pogut dir que m’he barallat amb la mama o que m’he deixat les claus de casa i només tenia aquestes o que se me’n va la bola, oncle, collons, que se me’n va la bola i no sé per què la vols, tu, la pasta, collons, no sé per què la vols.

—Segur que m’hauria denunciat, tio.

*

S’ha quedat endormiscada al sofà. Sort n’ha tingut d’aquesta mania d’apujar el volum amb els anuncis, que, si no, encara hi seria i a la nit no hi hauria manera d’aclucar els ulls.

L’home és al futbol, la nena… ja se n’ha anat i la Fuensanta pensa que s’acostarà a saludar la senyora Antònia, que s’havia de fer unes proves del cor i no n’ha sabut res més.

Mal senyal.

Però no hi anirà. Ho hauria de fer i no ho farà. No. Li ha pres la mesura al temps, a l’espai, a la vida. I a la mort també. A tot. Ja fa dos anys que viu així: a casa. Surt tot just per comprar les quatre coses que calen, a primera hora, que no hi hagi gaire gent. Cuida els peixos del seu home, això sí: igual com li va agafar la dèria, li va desagafar, i els animalons ja faria temps que serien vàter avall si no se n’hagués fet càrrec la Fuensanta. Els parla i tot. No diu que va tan bé per a les plantes? Amb més raó.

Ara té alguna cosa per cuidar. I no se sent tan sola, així.

Tot el dia a casa com una boja. Inventant-se converses amb la seva Estrella. Discussions, sobretot. Avui dia les noies ja no respecten res i mira-les com van i la nena no serà menys que ningú.

L’home ja no la contradiu. Quin mal hi ha? Ara ja no plora, si més no. De vegades ella li comenta que hauries de parlar-hi, Pepe, a mi no em fa cap cas, o em sembla que ha deixat l’institut i no ens n’ha dit res, o coses per l’estil que li ha anat construint per continuar-li la vida que es va acabar tan bruscament i fer-la creïble i no anar picant amb el cap contra la paret com quan feia dos dies que no en sabien res i va entrar la senyora Antònia al menjador i li va dir seu, Fuensanta, que ja han trobat la teva Estrella.

El seu cos a l’escullera.

*

Au, això és tot. Tenen la pasta i el vell és mort. Es va fent de dia.

Aquella merda de gos o el que sigui s’està al costat del Joni, mirant-li fixament els cordons de les vambes i movent alternativament les potetes d’aranya que té.

—Què en faràs?

—Jo què sé, tio, em fot pena.

Pena? No em toquis els ous, li diria, ara, si tingués la mica d’empenta que sempre li ha faltat. Tu no sents pena per ningú, li diria, sí. I no entenc per què collons el vas agafar, el gos, Joni. Ara no te’l pots quedar. Ni deixar que el vegin. I tampoc no entenc per què et vas carregar el vell. Encara que no ho fessis expressament. Per què no et vas inventar alguna història, tio. O fotre el camp i ja està i no mirar les portes que es tanquen i les coses que vols, les parets pintades amb noms, bosses de plàstic d’un supermercat amb els vidres bruts i les caixeres amb rímel als ulls, contenidors oberts, roba estesa, els tendals verds i descolorits, tots els blocs iguals, fotocopiats de ràbia dins dels ulls. Per què li vas fotre una empenta, una sola empenta cega que el va deixar allà estès i agonitzant durant deu hores, que és el que explicaran després pel barri, que el teu oncle va trigar deu hores a morir i que ningú no s’ho mereix, això: antipàtic i busca-raons i el que sigui, però no s’ho mereix. Deu hores d’agonia i tres dies de cadàver pudent al passadís.

—Quina puta merda.

No se li acut res més. Llançar una escopinada com per treure’s l’agror de la boca i dir que quina puta merda tot.

Massa morts.

El gos, el vell i l’Estrella, sobretot, que voldria que se li esborrés del cap però que sempre torna, sempre torna, Joni, tio, deixa-ho estar, ha dit que saltava i ha saltat, va molt passada, tio, però sap nedar, no?, ja vindrà, anem, que arriba la munipa, tio. A la pròxima no li barregis tanta merda i ja està. O passa d’ella, que és una puta escalfabraguetes, tio. Això és.

Sí.

Passa d’ella.

Que no és culpa de ningú.

Conte publicat al llibre Barcelona, viatge a la perifèria criminal (Crims.cat, 2017)

Els comentaris estan tancats.