Era un dijous. Al vespre. A quarts de deu. Com que l’hivern encara tenia força, devia ser fosc. I més fosc es va fer, de cop, quan la pantalla va quedar piiiiiiiip… sense senyal.

El 17 de febrer de 2011, ara aviat farà deu anys, després d’una llarga i sinistra persecució, es va apagar el senyal de TV3 al País Valencià.

La ràbia de la dreta espanyolista contra la nostra diferència (o la seva, que tot depèn; la ràbia, en tot cas, contra la humana diversitat), la podrida aferrissamenta contra la llengua catalana i tant com representa, contra la nostra existència, al cap i a la fi, va trobar un blanc concret en els repetidors que duien en Son Goku també al sud de l’àmbit lingüístic. I no van aturar, persecucions i amenaces i multes, fins que van obligar Acció Cultural del País Valencià a tancar els repetidors (perquè, recordem-ho: si durant vint-i-sis anys va arribar al sud el senyal de TV3 va ser, literalment, per la determinació i la mobilització populars). El PP de Francisco Camps (l’individu dels vestits, sí, el del “te quiero un huevo” i la visita del papa i tant de corrupte cop de pit i rosari com es pogués perpetrar) va arribar a l’extrem d’aprovar una modificació de llei feta exprés per tal de multar ACPV amb 60.000 euros cada quinze dies si no es tallaven les emissions.

I la malaltissa obsessió (que no venia de nou ni era cosa només del PP: en aquest tema com en tants altres que els posa en joc la unitat sempre santa del seu estat, amb el PSOE constitueixen un tàndem ben avingut) va culminar, aquell trist 17 de febrer, en l’apagada, l’ignominiós acte de censura.

Han passat deu anys.

Deu anys i un Botànic i mig.

Ho dic per si de cas no recordéssim que ara el PP ja no ens ocupa les institucions autonòmiques, al sud, que hi ha hagut tota una legislatura de “recuperació”, diguem-ne, i que aviat farà un parell d’anys que tenim el segon Botànic en marxa. I que continuem sense TV3. És a dir, que el mal que va fer la dreta espanyolista, aquella simple i bruta censura, no s’ha revertit.

En tot aquest temps, s’ha constatat, en fi, que el partit de Ximo Puig no té interès pel tema (o sí que en té, però en el sentit de deixar-lo tal com està), que Podem no ho ha trobat interessant i que Compromís no considera que mereixi un plantar cara. De tant en tant sí que públicament fan alguna mena de toc d’atenció, fins i tot causen sotrac a la taula que comparteixen, però mai per això. Per aquesta censura, aquesta enorme anomalia, no.

I, al final, per fas o per nefas, uns per por i uns altres per pena, el resultat és que han estat incapaços de capgirar les polítiques que, en matèria de drets lingüístics (de conculcació dels drets lingüístics), la dreta espanyolista ens va perpetrar. I és una reflexió de fons que ens hauríem de fer, també, aquesta: que si quan les dretes ocupen les institucions van saltant de casella en casella, pam-pam, pam-pam, peti qui peti fins a la que fa deu, i quan arriben les esquerres (en l’accepció àmplia i, diguem-ne, generosa, del terme), amb aquesta política de la boca petita, se’n reverteixen tres, en absolut no es pot prendre com un èxit. Perquè ens quedem en set caselles desastroses i enquistades que ni teníem ni mereixem. (I si la proporció sembla exagerada, no discutirem: posem-n’hi quatre i sis, o sis i quatre, que el desastre s’hi manté.)

Ben mirat, aquest cas, la inexplicable continuació de la censura televisiva que el PP va imposar, és una nítida mostra d’això que passa (no és pas l’única: encara no s’ha tornat a l’Institut Ramon Llull, la competència lingüística per a l’accés a la funció pública ja no va a pas de tortuga sinó de caragol i etcètera). I arribats a aquest punt és pertinent de plantejar-se si pot ser que el Botànic tingui com a virtut impedir un govern de dreta espanyolista i para de comptar. Impedir i no fer, vull dir. Quedar-se rondant.

No sé si recordeu que hi va haver un temps, no fa pas tant, aproximadament legislatura i mitja, en què les dites forces de canvi havien de condicionar les polítiques del PSPV-PSOE, que fins i tot es plantejaven, per fi, de substituir-lo. Ara sembla ben bé que no tan sols hagin renunciat a la darrera (la substitució) sinó fins i tot a la primera (marcatge i condicionament). I si Ximo no connecta, doncs què hi farem.

És això? És això?

Hola?

(I l’article ja s’havia acabat, però és que furonejant per la xarxa mentre el preparava, he anat a parar al servei d’atenció a l’audiència de la web de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i diria que el menyspreu que els censurats hi rebem mereix menció a banda. Ni que sigui en parèntesi i al final, però menció. Perquè no sé si és una altra història o la mateixa, però el fet és que, a l’apartat on diu “com veure’ns i escoltar-nos”, com si no n’hi hagués hagut prou, ens col·loquen al grandiós poti-poti que inclou la pestanya “des d’Espanya”, que són Sevilla i València sense accent i Torrejón de Ardoz que sí que en porta, i que no tan sols abasta, en una d’aquelles ridícules tombarelles que sol causar l’estretor autonomista, Catalunya Nord –“des d’Espanya”, oi tant!–, sinó que ens ofereix significatives llistes de municipis. Com ara aquesta que col·loco entre cometes: “Don Benito, Almansa, Crevillente”. Fabulose. Gràciese.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 11/02/2021

Els comentaris estan tancats.