Ho diu el tòpic i és fàcilment constatable: costa més de fer riure que no de fer plorar. A la vida ordinària, sol ser més difícil de trobar alguna frase enginyosa capaç de generar aquest moviment peculiar dels músculs facials, principalment de la boca, acompanyat ordinàriament d’una sèrie d’espiracions i de vocalitzacions inarticulades, parcialment involuntàries, amb què hom sol expressar una alegria viva i sobtada, que és com queda definit el riure al diccionari, sol ser prou més complicat això, dèiem, que no pas deixar anar qualsevol barrabassada verbal que pugui ferir qui l’escolta. També en literatura costa molt d’aconseguir aquesta reacció, la primera: un somriure, un petit gest, una mitja rialla no són gaire usuals, en aquest acte íntim que és la lectura. Plorar ja hi és més fàcil, malgrat la incomoditat evident dels ulls negats de llàgrimes que no poden obeir les ganes, la necessitat de continuar desxifrant les mosquetes negres sobre el paper i que, quan ho fan, envien nous motius al cervell per tornar-los a negar. Riure costa. O, més exactament, trobar una novel·la que ens faci riure. Que no vol dir que no n’hi hagi. N’hi ha. Només que no tantes com de les altres.

Allò de riure-riure, de perdre la noció de l’espai i aquella mena de pudor de l’ascensor que també ens assalta al metro, i riure, oblidar que vista des de fora bé podia semblar la-boja-que-riu-sola-al-vagó, i riure, sí, riure de ha-ha-ha-ha, riure pels descosits, només m’ha passat, que recordi, amb aquell Wilt del Tom Sharpe, el primer de la nissaga, l’original.

Que riure reconforta, que reparteix endorfines i dopamina o el que siguin, que ventila i destensa i allibera ho sap tothom i és profecia. Riure activa, expliquen, centenars de músculs de la cara. I ens connecta amb els altres, també. Riure relaxa el cor, elimina toxines, redueix l’estrès. I precisament per això, per aquella sensació de fuaaaa, de que bé, de quantes ganes que en teníem sense saber-ho o sense ser-ne conscients, però quantes ganes, volia, avui, escriure aquestes ratlles d’agraïment.

L’obra té forma senzilla, i potser ho és, un plantejament propici per a la condensació i l’extrem (dues parelles tancades en una sala, un temps limitat per a sortir-ne, el joc, els xocs, les veritats que s’aniran llançant a la cara): és un artefacte pensat amb idea. Un artefacte reeixit. I amb intenció.

En Joel Joan i l’Hèctor Claramunt, que ja tenen experiència en la creació d’històries a quatre mans, han bastit aquesta Escape room per fer-nos riure, i ho aconsegueixen. El boca-orella, a més a més, funciona, i les entrades volen, les sales s’omplen, el riure s’encomana. Perquè, amb tanta bullanga política, la gent té ganes d’esbargiment, d’oblidar, direu, potser. No crec pas que sigui el cas.

Ganes de respirar, sí. Necessitat, fins i tot. Aquell destensar, desllorigar-se, caragolar-se de riure. I de fer-ho sense haver de fingir que no sabem en quin món vivim, ni en quin temps, ni què hi passa. A l’inrevés: justament perquè ho sabem. Al capdavall, aquesta obra, aquest engranatge preparat per retornar-nos la humanitat que duu implícita la rialla (no tinc clar que siguem l’única espècie que riu, però en tot cas sí que som, els humans, una espècie que riu), ens parla, precisament, d’un clar ara i aquí. I, rient, rient, ens el retrata. Al temps i al lloc i a nosaltres mateixos, també, que els vivim i els modelem.

Vet aquí el teatre. Dessacralitzat. Connectat. Incisiu.

No voldria ara, ai, ser mal interpretada: Shakespeare és imprescindible i tants cops com tornin a fer El rei Lear hi aniré. Els clàssics grecs. Antígona. No cal que en fem la llista. Terra baixa. No acabaríem. Tots. En tots els formats. Sempre. Però vet aquí el teatre, també. Aquest altre que és el mateix. El mateix. D’aparença senzilla. D’objectiu reeixit. Vet aquí i visca.

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 11/02/2019

Els comentaris estan tancats.