L’escenari és ampul·lós i l’hora, difícil. Tot sembla preparat per a empetitir. Per a empetitir-nos. Allà dalt de tot, al cadafal de les butaques més grosses, amb la banderota i la parafernàlia, els que fan de tribunal i que durant aquests dies de segur que ens mostraran que sí, que efectivament, que es pot combinar el posat de titot estarrufat amb la més gran de les esllanguides displicències. A sota, al mig, asseguts de cara als titots, els que han de rebre les acusacions.

I hauria de ser una imatge dura de veure. I ara no diré pas que no ho sigui. Per la injustícia i per la ràbia que fa i pels dies que ja sumen més d’un any i pel temps que els roben i per tot. És dura, sí. Però és alguna cosa més. Sobretot, alguna cosa més.

És el somriure d’en Jordi Cuixart.

Perquè la imatge d’aquell primer dia no són els titots ni l’escenari ni el que representen: la imatge d’aquell primer dia de judici ignominiós són els somriures. Francs, desperts, lluminosos. Malgrat tot i perquè sí, amb aquella actitud que cantava l’Ovidi: ‘Perquè vull!’ Perquè la vida guanya. Els somriures i l’actitud que els dibuixa. Per sobre dels titots, o millor encara: prescindint dels titots.

Hi ha una fotografia que ho mostra. Diria que respon al moment en què el president Torra entrava a la sala. Els nostres presos polítics, tant de temps tancats, allunyats del país i de la gent que estimen, giren amb naturalitat l’esquena als titots i saluden. El conseller Turull alça la mà, al seu costat, el conseller Rull somriu obertament. La consellera Bassa té el braç recolzat al respatller, obviant els titots absolutament. La presidenta Forcadell somriu amb els ulls brillants. I en Jordi Cuixart deixa que el cos sencer expressi el convenciment. La seguretat. I riu. D’orella a orella. Riu.

Sí, l’estat espanyol ha orquestrat tota aquesta parafernàlia i reparteix sense immutar-se tot aquest dolor perquè, ara per ara, ho pot fer. Potser també perquè no sap fer cap altra cosa. O perquè no la vol fer. Ja s’ho trobarà. La qüestió és que els ostatges que ha pres no li reconeixen l’estufera que s’atorga. I se li giren d’esquena amb naturalitat, i somriuen a la seva gent. Que és la que compta.

Quan he vist aquesta imatge he recordat, de cop, el xou que van organitzar els amics un dia de judici, ara fa una pila d’anys, al TOP espanyol reconvertit en Audiencia indisoluble. Feia dos anys que era a la presó, feia massa temps que no ens vèiem, els titots d’aquella època també tenien tot el peix venut i la colla va decidir d’aprofitar l’ocasió per saludar: portaven samarretes, enviaven petons, s’alçaven, ara l’un, ara l’altra i s’assenyalaven, mira qui ha vingut des de la Cerdanya! Coses així. No podíem parlar. Vam riure molt. De debò. Molt. El titot gros, rere el pobre Crist de llauna que tenia sobre la taula, va amenaçar de desallotjar la sala, ja tip i fart i cuit de tot.

Per falta de respecte i tal.

Diria que no s’imaginava fins a quin punt arribava, malgrat tot, malgrat la pila d’anys que amenaçaven com a condemna, la falta de respecte.

D’aquell judici fastigós, amb el fiscal fastigós i les mentides fastigoses i el conjunt fastigós, no en recordo pas la por que pretenien fer, ni la superioritat que pretenien escenificar, sinó el riure amb els amics. O el gest d’aquell valencià que venia de testimoni, que avançava tranquil·lament pel passadís de cadires fins al micròfon, vestit amb una mena de sandàlies i pantalons hippies, ulleretes rodones, pinta de John Lennon, i que, en arribar a l’alçada de l’acusada, diguem-ne, va picar l’ullet, em va treure la llengua, nya!, va somriure i, tombant-se cap als titots, els va dir tranquil·lament que sí, que és clar, que se’ls adreçaria en català i que, si ho volien, que li posessin traductor.

Quin gest tan senzill, d’aparença tan innòcua, i quanta eficàcia en la redistribució de papers, en la fonamental deslegitimació de la farsa que pretenien representar!

Durant un temps, encarats a la brutalitat d’aquest estat en al·lèrgia permanent a la civilitat i la democràcia, astorats potser de constatar fins a quin punt és capaç de tot per tal de mantenir-se ni que sigui en agonia, potser hem pensat, i ens hem dit, que la revolució dels somriures s’havia acabat.

En discrepo.

Somriure no significa ser pàmfil o naïf o parador de l’altra galta. Somriure també és determinació, convenciment, fermesa, Jordi Cuixart.

Nya!

PUBLICAT A  VILAWEB – 13/02/2019

Els comentaris estan tancats.