I, de cop i volta, ens hem d’encarar a la inseguretat i la contingència, a la nostra fragilitat. La mateixa que teníem ara fa un parell de mesos però que ara se’ns fa present sense vels.

Aquí, en aquesta part del món, vull dir: ordenada en semàfors, amb el terra tovet per al parc de les criatures i tobogan sense arestes, amb les lleixes dels supermercats plenes, amb la malaltia tapada rere una cortina. I la mort. Sobretot la mort. La mort, fora de les nostres vides. Com si no hi fos. Fins que compareix de sobte i ens deixa estupefactes. Ens n’hem volgut aïllar, i no se’n parla, i no es veu, però resulta que la refotuda no es pot eliminar. S’amaga i prou.

No, ella no, que a ella tant se li’n dona. Som nosaltres, que la tapem.

Els avenços socials, que tant han costat d’aconseguir i que són encara tan imperfectes, ens han millorat la vida. Moltíssim. Tantíssim que ja ni tan sols no en som conscients. I potser, en aquest presentisme ahistòric en el qual passem els dies, pensem que són irreversibles. Sí, tan irreversibles són els avenços socials com ho és la democràcia. O la vida.

Aquests dies, i molt probablement els que vindran, la pandèmia del nou coronavirus ens encara a la nostra fragilitat. No és agradable d’acceptar i, de fet, tot i l’evidència, encara la neguem: al capdavall, que això sigui vist com una excepció, atribuïble als xinesos o a la CIA, als pecats del món (que cadascú hi posi el seu culpable acotat segons l’interès o la creença) converteix la cíclica contingència (que els virus muten i que, de tant en tant, ens afecten de mala manera) en un brot concret d’apocalipsi que, això sí, un cop controlat, ens tornarà el món on el teníem. Qui ho va dir, que la història ens dona lliçons però té molt mals alumnes?

L’altre dia, al metro, una dona es va alçar, va recórrer mig vagó imbuïda d’un estrany halo justicier, i va imprecar, davant de tothom, la noia que maldava perquè el seu fill s’estigués sense empipar a la cadireta. Que això què és i que si ja l’has dut al metge. La noia va quedar parada: “Escolte, jo…” La criatura havia mig tossit un parell de vegades, ennuegada d’enuig (li havia caigut no sé quina galindaina) o pel que fos. I la dona allà, assenyalant el fill de l’heretge davant de tothom i esperant, suposo, una aquiescència que, per sort, no va trobar. La vam fer callar. No sé si avergonyir, que suposo que no, però es va retirar i va deixar en pau la pobra noia, que encara es va sentir en l’obligació de donar-nos explicacions. Que no fan falta, tranquil·la. I un home del seient del costat: “Se li havia de dir que no cridara, que la saliva escampa el virus; sempre pense les respostes tres minuts tard”. Tothom va riure i la situació es va destensar de cop.

Encara com.

No va acabar de passar res, ben mirat, res de greu ni res de res, però l’escena va ser força inquietant. Per les actituds que ja s’hi covaven. Pel mirall que, més enllà de la mala bava d’aquella dona del metro, potser ja reflectia determinats corrents de fons.

Som primats socials que responem a valors socials. I si les notícies repeteixen a tort i a dret imatges de supermercats buits i gent que acapara, ens tornem acaparadors (ni que sigui per evitar de quedar-nos sense paper de vàter perquè els altres l’acaparin: quina trista espiral!).

Davant de situacions de crisi, els éssers humans podem reaccionar de manera molt generosa, fins i tot altruista, certament, però també som capaços d’accions miserables, de les més execrables. I en aquesta crisi nostra de la Covid-19, les respostes no depenen tan sols del caràcter de cadascú, sinó d’allò que també se’n diu valors socials dominants. I ara, en fi, podríem pensar quins valors transmeten tertúlies i altaveus mediàtics diversos, que opinen sobre el coronavirus i les mesures que es prenen, i els símptomes i el que faci falta, i opinen i opinen i opinen com si en sabessin res, com si la conversió dels mitjans en barra de bar no tingués conseqüències. Que en té sempre, però en situacions com l’actual, més. Vull dir que, si ja sembla que trobem normal que tothom pugui pontificar sobre filologia o sobre història sense ser ni filòleg ni historiador, ara no ens estranyarem que qualsevol pugui pontificar sobre virus i epidèmies sense ser viròleg, epidemiòleg, biòleg, metge ni res. A la televisió pública valenciana, per exemple, per deixar-les anar sense manies en una ‘taula d’anàlisi’ sobre el coronavirus n’hi ha prou de ser professor de dret constitucional i fatxa de llarga trajectòria: tot en ordre.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 16/03/2020

Els comentaris estan tancats.