Aquesta podria ser la síntesi de la història. Que quan el món s’acabava a cop de ‘mandoyquieros’ municipals, quan ja hi havia les piconadores preparades i els especuladors salivaven i els aprofitats paraven la mà i tot estava tan dat i beneït que semblava impossible de posar-hi remei, la gent, les iaies magnífiques, els estudiants, el de la rellotgeria, les peixateres, els del bar el Polp, músics, arquitectes, llanterners, artistes, transportistes, botiguers, advocats, els d’aquella parada d’ous del mercat, el del quiosc, electricistes, barbers, mestres, metges, la gent normal i corrent i extraordinària del Cabanyal, va dir que de cap manera, que no ens trinxareu el barri, que més que barri és poble i que no permetrem que el destruïu.

Era l’any 1998. Creixia l’onada viscosa que tan bé personificava aquella batllessa de trista memòria (vestit jaqueta vermell, collar de perles, laca, whisky) i que durant tants anys (massa anys) es va creure l’ama del corral. Tot indicava i feia pensar que no hi havia res a fer. Res a fer. Una protesta, potser, perquè no sigui dit. Una queixa. Una desesperació. I el record, després, de les cases belles, les rajoletes de colors, la inventiva del modernisme popular, les persones que hi van habitar, les séquies, quitrà negre a les parets del nord, balcons de color de plata, històries de tabaqueres i de contraban, la cadireta a la porta, a la fresca de vora el mar, això sí que és bon estar.

El record: una fotografia d’època dins d’un museu o, encara pitjor, penjada per donar un toc de qui sap què al vestíbul de qualsevol hotel. L’evocació convertida en esment preciós en un llibre de la Patti Smith: ‘Velles cases de taulells de colors, barraques de pescadors i casetes com la meva. Estructures fràgils que mai no podran ser reemplaçades, tan sols plorades. Com papallones que un dia simplement desapareixen’.

Tot (l’aparent correlació de forces, el soroll dels temps) indicava que la història acabaria així, que imaginar-ne una altra era d’il·lusos, que no serviria de res. I, tanmateix, vam tenir la sort que allà al Cabanyal i al Canyamelar i al Cap de França (que són les tres grans zones unides pels carrers llarguíssims que corren paral·lels al mar i que fan xarxa amb les antigues séquies que hi desembocaven en perpendicular) la gent no es va voler conformar amb el futur desolat que els dissenyaven. I van dir que no. Per la necessitat vital i digna de plantar cara i, sobretot, per aconseguir d’aturar el projecte destructor.

Amb un objectiu concretíssim, contra els pronosticadors del res a fer-hi, fent valdre els talents de cadascú i combinant-los, la plataforma Salvem el Cabanyal ha estat un claríssim cas d’èxit. Va néixer l’any 1998 quan tothom deia que era impossible d’aturar la destrucció. Vint-i-un anys després, amb la maleïda prolongació de l’avinguda per fi descartada i estripada i a la paperera, han anunciat que posen ‘punt final a totes les activitats i manifestacions públiques’.

I aquest article només vol ser un petit homenatge.

L’escric, val a dir, amb certa recança. Perquè tots els anys que fa que visc a València han estat anys de Salvem i amb Salvem. Sabent que hi eren. Quan calia enfrontar-se a les porres i quan obrien les portes del barri a l’art i el coneixement. Quan van fer vaga de fam. Quan s’inventaven cançons. I les ballaven. Sopars a la fresca. Amb aquella petita i ja històrica pancarta del sol que abraça les cases. Amb els adhesius de color carabassa fosforescent. Amb les accions imaginatives i belles. Amb les assemblees ordenades i multitudinàries. Amb el Tino i la Maria i la Feli i la Maribel i no hauria de dir noms perquè n’hi ha tantíssims, l’Adelina, el Fernando, que no és de la plataforma però que hi ha posat l’esforç, la Pepa, i els que ja no hi són, i que enyorem, i que no ho han vist però que ho sabien, la tia Lola, el Lluís Cerveró, un home capaç i bo de cap a peus.

Escric amb recança, perquè pleguen. Però l’escric també amb alegria, perquè han guanyat. La prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez (‘obrir València al mar’, deien, com si l’única manera d’arribar-hi fos amb buldòzers, com si no hi hagués els carrers que hi porten sense estridència, com si el Cabanyal no existís, com si no fos València), aquella destrossa faraònica que preveia partir en dos l’antic poble de pescadors, enderrocar 1.600 cases, alçar barreres de ciment a banda i banda de l’autopista, esborrar una manera de viure i la història i tot, aquella grandiosa salvatjada no es farà.

Cal repetir-ho i repetir-ho i repetir-ho per recordar-ho, per adonar-nos de la proesa: no es farà.

És clar que hi ha coses pendents, al Cabanyal, i problemes que cal resoldre, i solucions possibles i exigibles i de tot. La feina, prou que ho sabem, i prou que ens en podrien parlar també des de l’Associació de Veïns, no s’acaba ni s’acabarà. Només és que ara el Cabanyal ja serà un barri amb problemes com els que pateixen els barris de les nostres ciutats. Ja no s’ha d’encarar al perill de la destrucció.

Perquè la prolongació maleïda no es farà.

No-es-farà.

Han estat dècades de lluita. En el temps de les aclamacions i en el dels silencis també. Hi ha hagut molt de sofriment. Moltíssim. Sofriment concret de persones concretes i que deixa cicatrius concretes. També ho hem de recordar, això, ara que per fi és temps d’assumir que han guanyat, que hem guanyat.

La vida no és innòcua, però quan ens ofereix coses per celebrar, celebrem-les, dimoni, celebrem-les!

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 12/06/2019

Els comentaris estan tancats.