He de confessar que, en veure les imatges, em va caure l’ànima als peus: ja hi tornem a ser. Aquella patètica exaltació de la violència, agitació de banderes espanyoles, restes de testosterona agònica, esgüells sota un grapat de paraigües: arribaven els policies en retirada i els rebien amb aplaudiments. A València.

Més enllà del fet que aquelles escenes mostraven nítidament el paper de forces d’ocupació de la policia espanyola, enviada a controlar la colònia a sang i foc i tornant després als seus caus entre crits i banderotes; més enllà també de la constatació que, al capdavall, la tornada era una retirada (què han aconseguit? a qui han doblegat?); més enllà fins i tot de la reflexió que ens podria suscitar aquest anguniós reivindicar coces i cops de puny, la bestialitat de segrestar noies estirant-les dels cabells, de saltar com paparres sobre aquell jove assegut a terra, esclafar-lo entre sis, vuit, quants n’hi havia a sobre seu?; més enllà de tot això, en aquella primera impressió una paraula  s’ensenyoria de tot: València.

Hosti, no.

Durant molt de temps, anys, a còpia de repetir-ho i d’engrandir-ho, aquesta ciutat que lentament es recupera i es retroba havia quedat reduïda a caricatura, com un espai perdut o deixat perdre. Vista des del nord, València era esgarips de blavers, fatxes amb bats de beisbol, no t’hi fiquis. I no direm ara que no hi hagués esgarips ni bats. Prou que ho sabem que n’hi havia, i fins a quin punt. La combinació d’instigacions i d’impunitats va deixar a l’espanyolisme violent molt de camp per córrer, aquí. I encara n’hi queda. Només que allò que passava, allò que li feien i que deixaven que li fessin, a aquesta ciutat ferida, se li convertia en definició.

Per això em va caure l’ànima als peus, com en un trist sant tornem-hi, en veure el vídeo. Perquè aquell estrany aporellos a la inversa (estrany i patètic, val a dir: esquifit de moral i de tot, també d’assistència) arribava des de València.

I vaig pensar que ja hi tornem a ser. O que hi som encara. Allò de deixar-se endur per prejudicis i apriorismes i imatges preconcebudes(encara que les coneguis i en sàpigues també les trampes) i d’oblidar-se d’analitzar la realitat, les dades.

A tots ens pot passar i aquí teniu el meu petit jo confesso.

Per sort, les dades són tossudes i sempre hi ha algú que té el senderi, la bona pensada, la capacitat de trobar-les, d’ordenar-les i compartir-les. En el cas que ens ocupa, els periodistes que hi ha en aquest mateix setmanari i, que de seguida van lligar caps: darrere del grotesc comitè de benvinguda als policies espanyols en retirada no hi havia València, així en abstracte i general sinó, oh sorpresa, els quatre feixistoides de sempre. És a dir, un individu investigat per les agressions nazis contra la manifestació del 9 d’Octubre del 2017 i que s’aprofita de les falles per als seus tripijocs, i aquell altre personatge de la ultradreta local que combina, per als seus negocis, prostíbuls i empreses de seguretat privada.

Res de nou a l’oest, per tant.

Els mateixos quatre que trobareu provant de rebentar aplecs valencianistes, arrencant llaços grocs o xisclant al pas d’una manifestació. La notícia no són ells, al capdavall, que a casa nostra ben poca cosa representen, sinó les aquiescències que troben. Als aparells de l’estat, vull dir. De l’estat espanyol.

I ara, per associació d’idees, m’han tornat al cap dues escenes recentíssimes i significatives: les amigables converses i copets a l’espatlla entre policies i espanyolistes violents, l’altra nit, a Barcelona (quan els responsables dels mossos d’esquadra van permetre que grups de feixistoides armats campessin per la ciutat i ataquessin la gent), i la manera com, dies després, a espanya, la barrera uniformada es va obrir perquè el personatge filós que els havia escenificat el darrer cop d’estat pogués entrar a l’Escorial a homenatjar les desferres del dictador. No hi podia faltar Tejero, al decrèpit espectacle d’exaltació que va ser l’exhumació de Franco. I per això quan va dir que hi volia entrar no li va caldre cap acreditació. Com era allò? “Que somos compañeros, ¡coño!”

Forces i cossos de seguretat de l’estat.

Així en diuen.

Del seu estat.

Que se’l confitin.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 28/10/2019

Els comentaris estan tancats.