A Twitter, de vegades, no pas sempre ni sovint però de vegades, hi passen coses boniques. L’altre dia, sense anar més lluny.

No és que s’hi fes visible cap esclat descomunal de joia, ni que saltés a la palestra cap trendingtòpic dels que eixamplen el cor (algun n’hi deu haver, d’aquests, en algun moment), ni res per l’estil. Ja fos per la contenció i l’experiència de les mateixes entitats que hi van trenar el petit enfilall de piulades, aquell seu saber que és millor no dir blat fins que no és al sac i ben lligat, ja fos perquè encara hi falten les darreres puntades, al vestit, i el brodat final depèn de ses senyories diputades, ja fos pel que fos, no hi va haver paperets, serpentines ni focs artificials.

Només aquella gentil encaixada de mans, aquell gràcies a vosaltres mútuament enviat. Coses que haurien de ser-nos costum i fins i tot rutina i afartamenta, però que es prodiguen tan poc en els temps que vivim que quan fan acte de presència resulta que mira, que ens criden l’atenció.

Com aquell natural intercanvi de piulades, l’altre dia: que Acció Cultural del País Valencià diu que per fi s’ha aprovat la nova llei de funció pública valenciana, i que visca; que el responsable d’Escola Valenciana hi respon: “Sense el treball dels companys d’ACPV hui no estaríem on estem. Endavant! Junts! Sí al valencià!”; i que ACPV hi afegeix encara: “I sense el teu treball, Francesc Felipe, i el d’Escola i ACV Tirant i el de tanta gent que ho ha fet possible en un esforç generós i col·lectiu. Gràcies!”

Perquè ha estat exactament així, perquè hi ha hagut un llarg picar pedra (i picar pedra i picar pedra i picar pedra durant anys davant dels focus i fora de càmera també) i perquè quan sincerament compta l’objectiu i no pas la medalleta passen aquestes coses. Aquestes coses belles.

Sóc conscient que, fredament enunciada, la notícia no deu d’haver desfermat cap allau de clics (algun dia ens ho haurem de plantejar més que seriosament, les coses ridícules i antiperiodístiques que s’arriben a fer en alguns mitjans tan sols amb la dèria de fer rodar el comptador de “visites”). Dir llei de funció pública i veure com qui ho sent passa a un altre afer amb més suc sol ser tot u. Però és que això que s’ha aconseguit al País Valencià és una victòria que mereix tota la consideració, una passa important en el reconeixement i l’exercici pràctic dels drets lingüístics, una reclamació de les entitats cíviques i culturals que sistemàticament topava contra el mur fossilitzat del corporativisme, la indiferència o la directa acció contrària del conglomerat que en afers de país constitueixen el PPSOE. I que ara, finalment, s’ha aconseguit de franquejar.

Algun dia, potser, si ho volen, explicaran com s’ho han fet. Si ho volen o si ho consideren oportú. O útil. La qüestió és que, tan bon punt es va veure l’escletxa amb el canvi de cicle polític a les institucions valencianes (dominat per la variant més o menys autòctona del PSOE, certament, però amb altres actors jugant amb força al mateix tauler), es va aprofitar. I hi va haver aquell procés de picar pedra que dèiem. I la consciència que s’havia d’aconseguir que la justa reclamació (això és, que l’administració pública exerceixi com a tal i, per tant, assumeixi que és al servei de la població i que en cap cas no pot discriminar ningú ni per raons lingüístiques ni per cap altra) no fos el tema-bandereta d’aquesta entitat o d’aquella altra sinó proposta pactada i presa com a pròpia d’entitats i partits i sindicats.

Amb un altre punt clau, alhora: l’objectiu concretíssim. És a dir, que, a més a més de la campanya de denúncia i de conscienciació general, hi va haver la proposta específica: que la reforma de la llei de funció pública que es preparava inclogués per fi l’obligació d’acreditar la competència lingüística a l’hora d’accedir a una plaça de funcionari de l’administració valenciana. Igual com cal acreditar les altres competències, la lingüística. Tan senzill i tan lògic com això. Per poder atendre correctament la gent. Tal com volen fer, i com fan, aquí, la majoria de funcionaris (que són sanitaris i professors i gent dedicada).

I hi va haver aquell acte inèdit, sota la mirada de l’insigne Lluís Vives, al claustre de la Universitat de València: hi havia acord entre tants actors diferents, i es presentava públicament i som-hi i visca i per fi.

Era l’any 2016.

Dos-mil-set-ze!

El fet que fins la setmana passada no s’aprovés finalment a les Corts la llei amb competència potser ens donarà la mesura de les dificultats, de la resistència que encara hi va posar aquell coi de mur anquilosat. Però el fet és que ja hi ha llei. I que la caverna bramava desesperada en aquella sessió parlamentària (especialment enfollida quan van sentir Estefania Blanes, diputada d’Unides Podem, esmentar amb naturalitat la “llengua catalana que parlem els valencians”… són tan previsibles!). I que, per desagradables que siguin, hi ha vegades que contemplar-los com s’estiren els cabells i xisclen i boquegen enrabiats ofereix també, ai, confessem-ho, una certa satisfacció.

I bé, ara encara falta el reglament que ha de regular l’aplicació de la llei (que per tal plaça tal nivell de valencià, que per tal plaça tal altre. etcètera); per això hi ha hagut celebració però no s’ha dit blat. Però la qüestió incontestable és aquesta: que l’aprovació de la competència lingüística és tot un èxit. I que l’actitud de les entitats que ho han fet possible és l’actitud. Saber-se i acceptar-se plurals. Avançar braç a braç per l’objectiu comú. I dir-se, quan es guanya, que gràcies a tu.

I a tu.

I a tu.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 01/04/2021

Els comentaris estan tancats.