De vegades, encara passa: un sotrac, el comboi que frena quan sembla que no toca, i el vagó sencer que aguanta la respiració, la gent que es mira, ai, dos, tres segons. Es reprèn la marxa. Una espècie de sospir. Els mòbils. Les converses a mitges. Potser un llibre. Un esbós de somriure. No ha estat res.

No, no ha estat res.

Si agafes la línia 1 del metro de València, la més antiga, l’eix principal de la xarxa que s’ha anat bastint i que ha anat connectant ciutat i rodalia, pot ser que no hi pensis. De segur que no ho fas, de segur que no et passa pel cap si no és per aquell petit sotrac que dèiem i que t’ho recorda. O si no és que, l’any 2006, aquesta maleïda línia t’hagi arrabassat un fill, una amiga, la muller.

Aquesta línia, no: la gent que en va permetre la degradació. Els defectes de seguretat. La falta de control de la velocitat. Els trens antiquats. Que es menystingués la formació dels maquinistes. Cap pla de prevenció de riscos laborals. Etcètera.

Hi ha una cançó de Pau Alabajos que ho explica i que és molt difícil de sentir sense un estremiment. Sense plorar. Costa. Hi ha un documentari imprescindible. Aquell llibre argumentat de la Laura Ballester. El còmic delicat i al·legòric, duríssim, que va fer amb Cristina Durà i Miquel Àngel Giner. El silenci imposat sobre l’accident del metro de València, l’ofensa contínua que significava aquest silenci, es va trencar, es va superar per la tenacitat, el coratge i el picar pedra de les famílies contra els elements (contra el poder polític, contra el poder mediàtic, contra el poder infame). De les famílies de les víctimes. Gent normal i corrent. Gent de creences i d’ideologies i d’interessos i de somnis diferents. Gent unida tan sols pel dolor. Per la pèrdua terrible. I per la necessitat (vital, essencial, personalíssima, col·lectiva) d’aclarir què va passar. I per què va passar. I fer justícia.

Els van dir mil vegades que callessin. Que no molestessin. Que ja està.

Els ho van dir d’entrada, perquè aquell juliol del 2006 el Govern autonòmic del PP, amb el beatíssim Francisco Camps al capdavant, tenia coses més importants per fer: la visita d’un Papa, sobretot; aquell espectacle de mantellines i butxaques i milions.

I els ho van dir també després, quan van tancar a corre-cuita les comissions d’investigació, i repetien a tot arreu, cada vegada que tenien un micròfon al davant o quan se’l feien tenir (el paper de Canal 9, una altra vegada: el paper vergonyós de Canal 9), que l’accident del metro de València havia estat “imprevisible i inevitable”.

“Imprevisible i inevitable” i calleu. Sobretot, calleu d’una vegada. Que el temps passi, que la memòria s’esborri. Que allò va ser “imprevisible i inevitable” i així es dirà i dirà i dirà tantes vegades com calgui, de genolls davant del Papa i d’esquena a les víctimes. “Allò”: quaranta-tres morts, quaranta-set ferits, zero responsables.

Fins i tot li van canviar el nom. Quanta mala idea, quanta misèria que amaga un gest tan petit. Perquè va ser en aquella estació de Jesús, que el comboi va descarrilar, les finestres, segellades de mala manera (i més barata) no van aguantar i tot és tan horrible que esdevé insuportable d’explicar. A l’estació de Jesús. A l’estació que, de cop i volta, un dia va deixar d’existir perquè oficialment en deien ‘Joaquín Sorolla’, en un intent de trànsit del no-lloc a l’oblit col·lectiu.

Van arxivar la causa judicial tres vegades; ningú no va dimitir ni va assumir cap responsabilitat; hi va haver aquell maligne alliçonament als directius de Ferrocarrils de la Generalitat, amb les respostes preparades per a la comissió d’investigació, i aquell president Camps, el dels vestits i els cops de pit, que mai no va voler rebre les víctimes.

Les víctimes, que no van callar. Quan estaven gairebé soles i quan els acompanyaven milers de persones més, no van callar. I, passats tretze anys i mig, han aconseguit sentència. Que no és exemplar ni justa (quatre dels vuit directius, any i escaig de condemna), però que reconeix culpes.

La presidenta de l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol (AVM3J)Rosa Garrote, ho explicava, en sortir del jutjat: “Més enllà del triomf d’un grup de persones, crec que és el triomf de la societat. Ho teníem tot en contra, hem aconseguit tombar la truita. És el triomf ciutadà. Si es lluita, si s’intenta, sí que es poden canviar coses”.

Que ells, pares, mares, vidus, amics, germanes, fills, de segur que no volien ser forts, que no volien haver-ne de ser, ni donar-nos lliçons, ni res. Només justícia. Que no hagués passat. Justícia.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 17/02/2020

Els comentaris estan tancats.