Un bastonet de netejar les orelles. Una ampolla de vi francès, trinxada entre les bardisses i l’herba seca. A mitjan agost. En un rost eixut i ventós. Llaunes de tota mena. De les de guardar-hi sardines i de les de refrescs amb gust inventat. Amb ales o sense ales. De cervesa. Marques diverses. I bosses: bosses senceres de patates fregides, bosses de supermercat, bosses blanques, bosses translúcides, bosses esbocinades, bosses entre la terregada, bosses surant a l’aigua com una falsa medusa o fetes micromerdes indestructibles, indigeribles, insuportables.

N’he fet llista, enguany. Són les porqueries que he trobat sense cercar-les, aquest estiu; deixalles vora algun camí, en una cala, dalt d’un turó, a l’aigua. La majoria, les he recollides (no ho puc evitar: és una mania amb la qual m’he resignat a conviure). D’altres, en fi, és que no m’hi he vist amb cor: les miríades de mocadors de paper amb què alguns humans tenen la mala bava d’empastifar-ho tot. Sota una pedra (com per recordar-nos quin ús hi han donat: la tifa que premsava ja s’ha dissolt; el paper que l’assenyala triga mesos a desfer-se en un medi que no el necessitava), arran d’un bruc, del bell llentiscle, en un revolt apartat del camí, pataf!, la marca blanca de l’escatologia humana quan va pel món i no té vàter (no sé si caldria, en aquest cas tan recurrent dels mocadorets, una campanya intensiva per terra, mar i aire com la que s’ha fet —i diria que va reeixint— per a la recollida de les defecacions canines a pobles i ciutats: de segur que hi haurà experts publicitaris que ho diran més fi. A mi tan sols se m’acut un directe “no siguis porc, no siguis truja: emporta’t el clínex!”).

I qui diu clínex, per continuar amb l’enumeració de porqueries que no he estat capaç de recollir, diu uns bolquers, un salvaslip, tres tovalloletes d’aquelles que ja anem aprenent que no han d’anar a parar al desaigüe (per allò tan gràfic del monstre de les tovalloletes i tal) però que deu semblar normal de deixar al bosc o arran de platja, dos mitjons negres, una plantilla grossa per a un peu esquerre i, sense que tingués relació (ni en temps ni en espai) amb els mitjons ni la plantilla, misteriosament abandonada a la vora d’un camí, una vamba vermella per a un peu dret d’home (i no una vamba qualsevol: una Salomon S Lab XT 6 Soft Ground, que resulta que és una espècie de clàssic renovat que continua essent referent en el món del trail running i que costa 175 euros).

Sempre m’ha costat d’entendre la mentalitat de la gent que es pren la molèstia de pujar, jo què sé, una nevera, un aire condicionat o un microones a la muntanya i deixar-lo oxidar (i contaminar) allà dalt. Però això de la vamba, més d’estar per casa, potser, més de cosa que pots fer sense tant d’enrenou, em té igualment esparverada. Sobretot, perquè és que n’hi havia una. Una. Potser el propietari es va cansar de córrer i, tot i ser a escassos cinc-cents metres del poble (sortida o meta, no ho sabrem mai), en comptes de la tovallola va llançar, dramàticament, la sabatilla. Potser va ser això i a fer punyetes el trail running i tot. Però… per què una? És que va arribar a destí a peu coix? És el senyal d’alguna batussa, aquesta vamba? No voldria ara cridar el mal temps.

En fi. Que el catàleg encara no s’acaba: un pot petit de crema solar de color carabassa, factor trenta, un bastonet de xupa-xup o de piruleta fet d’aquell plàstic que triga tres-cents anys a desaparèixer, un encenedor, tres taps de plàstic de mides i colors diferents (un de blau, un de verd i un de vermell), fil dental (crec), fil de pescar, dos hams, set cartutxos buits de caçador, una goma per als cabells, burilles (moltes: burilles per tot arreu i burilles de totes menes, tabac negre i tabac ros i de cigarreta feta a mà), paper de plata, un tap blau de bolígraf, dues ampolles d’aigua. De plàstic. Una de grossa i una de petita.

I ja està. De segur que m’he deixat immundícies sense enumerar. Algunes les vaig anar anotant amb intenció. D’altres les he citades de memòria. Tot just per comprovar si es podia fer un article que fos això, només: un inventari tristíssim de la desídia humana. Per fer-me passar l’emprenyamenta. Amb l’esperança que tingui solució.

Algun dia.

(I rectifico l’eslògan dels porcs i de les truges: resulta que són bèsties força intel·ligents i, si no les obliguen a viure immobilitzades entre els seus excrements, ben pulcres.).

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 02/09/2019

Els comentaris estan tancats.