En aquesta part del món i en arribar aquestes dates, per allò del canvi de cicle i perquè als humans ens agrada o necessitem acotar l’entorn en elements apamables, provar de fer-nos-el mínimament comprensible, practiquem balanç i perspectiva. I és costum estès la cosa dels resums de l’any i de les millors imatges i del tanta importància que semblava que tenia això o allò altre i mira, si no ho haguessin posat a la llista ja no ens en recordaríem. I és també curiosa la dèria de les prediccions, que fan ballar el cap i que, passats finalment els dotze mesos de rigor, després ningú no s’atura a mirar si és que s’han complert o no, ni quin sentit tenien.

No cal ser cap llumenera per capir que aquest 2020 serà, indefectiblement i tristament, l’any de la pandèmia. L’any del populisme d’extrema dreta, també, amb el cant a l’irracionalisme que interessadament l’acompanya: en són paradigma els milions i milions i milions de vots que ha aconseguit l’individu que sempre crida i que semblaria una paròdia pintada de color carabassa si no fos que, durant quatre anys, ha fet de president dels EUA (i, per tant i com aquell qui diu, del món). En fi, desgràcia sobre desgràcia i en desgraciada combinació.

Però, ben mirat, el 2020 hauria de ser, per sobre de tot, l’any de la ciència, i del que la ciència implica. Perquè en tan sols un any, en menys d’un any, aquest esforç humà de coneixement col·lectiu (i per al col·lectiu) ha aconseguit d’oferir-nos vaccí per al remaleït coronavirus. Celebrem-ho.

Perquè d’entrada hem de valorar (i celebrar, sí) l’exemple de la col·laboració internacional: des del començament, amb la seqüenciació del genoma, posant les dades a disposició de tota la comunitat científica que hi treballa, des de la Xina a la Universitat de València. Per sobre dels conflictes polítics i de les guerres comercials (aquesta pugna tremenda entre un imperi en presumpta decadència i l’aspirant emergent). La col·laboració, i la rapidesa, tant en la seqüenciació del virus en les seves mutacions com en l’assoliment dels vaccins han estat espectaculars.

I sí, tenim memòria: l’experiència amb els vaccins que ja ens han ajudat a controlar o, fins i tot, a fer desaparèixer malalties que ens tenallaven forma part dels nostres sentiments i de les nostres raons actuals. L’experiència va sumant igual com el coneixement és acumulatiu: la rapidesa d’avui és també conseqüència de la investigació bàsica anterior, dels coneixements adquirits abans i compartits. Vull dir que hem d’aprendre a valorar la investigació científica d’una vegada. I a no tornar a inquirir mai més, amb aquella displicència infatuada, que què hi fots, que de què serveix… estudiar els virus dels ratpenats asiàtics! Per exemple. Perquè ara ja ho hem constatat, “de què serveix”. Se’n diu investigació. El coneixement que s’acumula. I que ens salva.

En fi, que la pandèmia passarà. Aquesta. I que el populisme d’extrema dreta tampoc no és per a sempre. I que, a l’hora de la veritat, allò que de tot en romandrà serà la col·laboració, el vaccí i tant com implica. Les dinàmiques. El coneixement.

I en Magneto? Doncs en Magneto és, possiblement, el millor dolent de les sagues de ficció popular. Dolent és una manera de dir: res a veure amb el simplisme monolític d’en Fumanxú ni tampoc, ai, amb els mòbils de solipsista vanitat que movien Darth Vader, posem per cas. En un temps de mutants amb superpoders i que, com a tals, són d’entrada negats o apartats o exhibits fets raresa de circ fins que la majoria humana dominant opta directament i cruelment per la sistemàtica eliminació, en Magneto, que de menut ha vist el món horriblement capgirat per la persecució i l’extermini nazi, organitza, de fet, la resistència i la resposta mutant.

Entesos, i per què hem passat ara a parlar d’en Magneto? Doncs perquè és un personatge de còmic amb centenars de milers (milions?) de seguidors, i perquè l’actor que l’encarna als films de la saga dels X-Men, el gran Ian McKellen, als seus fantàstics vuitanta-un anys, ha emprat la fama que té, aquesta icònica identificació amb el personatge poderós, per mostrar al món la necessitat, la felicitat de comptar per fi amb el vaccí. La felicitat, sí. A mitjan desembre ja va fer pública la seva imatge somrient amb la xeringa al costat: “Em sento molt afortunat d’haver rebut el vaccí. I encoratjaria tothom a fer-ho, no tan sols per a ells mateixos sinó per a tots els altres”.

Hi ha samarretes amb la cara d’en Magneto i el casc característic i una frase convertida en declaració de principis: “Magneto was right”. Ara el seu casc és també el vaccí, i la frase, la mateixa: “En Magneto tenia raó”.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 28/12/2020

Els comentaris estan tancats.