Per casualitat, potser perquè he vist The Last Kingdom (situada al segle IX, a l’actual Regne Unit: saxons, danesos i batalles) o pel que sigui (els suggeriments que ofereixen els algorismes de les plataformes de sèries i films en línia tenen, sovint, resultats d’allò més xocants), l’altre dia vaig topar amb aquesta altra sèrie. Anglesa. D’humor. The Windsors.

Res a veure amb la finor del Sí, ministre (de tant en tant hi torno encara: hi ha diàlegs que són per a emmarcar) ni amb la realitat alternativa de L’escurçó negre. Encara que neixi de la mateixa deu, The Windsors és una altra cosa: un retrat salvatge i pel broc gros, una paròdia descarnada, una descripció amb tots els defectes exposats al sol, una crítica que encadena animalades… sobre la família reial britànica. L’actual. I te’ls mostra, jo què sé, com canten en alemany quan arriba Nadal, com trafiquen amb armes, com evadeixen impostos. I són puters, analfabets, inútils, mentiders, ionquis, envejosos, assassins.

Els responsables de la sèrie expliquen que no és que descriguin els personatges reals, sinó la imatge que els mitjans en transmeten. I amb això es queden tan amples. Ells i l’audiència i tothom. Allà, la monarquia no tremola per això. Ni l’estat. Ni ningú.

No els cal repetir que són ‘una democràcia consolidada’, diguem-ne.

Ni condemnar ningú a la presó per la lletra d’una cançó.

És el primer que vaig pensar en veure la sèrie: en Valtònyc. Que té vint-i-sis anys i que és a l’exili per un rap. Pel rap, no: per la inseguretat de la monarquia espanyola, i de l’estat que representa i la sustenta i s’hi barreja. Per la seva baixesa.

L’estat espanyol és de construcció feble, malgrat tot. Malgrat les seves desfilades i cops de pit i parafernàlies militaristes, sempre té un fanal que el fa retornar, cruament, a la realitat. I la realitat és que ni de bon tros no està consolidat. Com a democràcia, en fi, no cal allargar-s’hi gens ni mica. Però com a cosa, com a estructura, com a estat, resulta que tampoc: no ha aconseguit acabar-se de fer perquè, per tal d’arribar-hi, hauria hagut d’aplanar el panorama, assolar-lo, reduir-lo. I no: no ha pogut anorrear les realitats no castellanes que, a la força, conté.

Així que ara que Catalunya planteja que fins aquí hem arribat i que passi-ho bé, l’estat espanyol no té prou força per a defensar-se sense força. I per això perdrà. Perquè és ben certa la frase famosa que s’atribueix a Tayllerand i que diu, més o menys, que les baionetes serveixen per a moltes coses però no t’hi pots asseure a sobre.

I espanya és tan poca cosa que només té baionetes. I amb això conquereix. I fa mal. Però no consolida.

Aquest seu estat monàrquic viu atrapat en la contradicció: si volgués comportar-se de manera democràtica, hauria de reconèixer el dret de votar en referèndum i que guanyi el millor i qui més arguments tingui, il·lusions, possibilitats, alegries. No ho concep ni ho pot suportar. Per això opta per l’única cosa que sap i que té: les baionetes. I prohibeix i empresona i colpeja i silencia. No té cap força de seducció, no té cap força de legitimació social.

Només baionetes.

Si n’és, de pobre.

Ara ha entrat en aquesta sinistra espiral regressiva, i els seus aspirants a home providencial (si l’un és dur, imperatiu, l’altre encara més: mà de ferro ungida per la providència per a salvar la situació) competeixen en la deriva autoritària: parlen de 155 i de lleis d’excepcionalitat i d’intervenir TV3, o de tancar-la, i d’estat d’excepció com si fossin coses normals de proposar en democràcia. I treuen el seu Borbó a fer discursos fangosos. I prohibeixen que el parlament parlamenti. I censuren mots. I fan tancar exposicions. I persegueixen dibuixants i còmics televisius perquè la policia se sent ofesa. I Pedro Sánchez, que formalment es presenta a l’ala esquerra de la cosa, ja en diu de tan grosses que si fa quinze anys les hagués insinuades Aznar haurien escandalitzat la concurrència.

La deriva reaccionària que ha pres l’estat espanyol ens mostra fins a quin punt és greu el problema que té: no és prou fort per a no haver de fer servir la força. I, per tant, s’aplica en la seva feblesa. En la seva davallada, va aconseguint que, cada vegada més, ser independentista signifiqui ser demòcrata, i que ser demòcrata signifiqui anar a favor de la independència. Atenció, perquè quan s’unifiquen aquests dos conceptes, quan esdevenen indestriables, el moviment assoleix, a tots els efectes, una potència extraordinària.

I és això, comptat i debatut, el que hi ha en joc, els dos mons que es confronten a la palestra: un nacionalisme autoritari d’estat i un moviment d’alliberament nacional.

En tots els fronts.

I arribem al títol de l’article: en tots els fronts, també en el de les eleccions. I, en aquest context, en totes les eleccions. En totes. També a les estatals. Encara que no ens sentim ni siguem espanyols. Encara que aquest partit o l’altre bla bla bla. I que no ho posin fàcil. Tota la raó i més encara, segur que sí. I què? És important de mantenir el ritme, el torcebraç. I les eleccions, també aquestes, compten tant en el camp simbòlic com en el pràctic. En el simbòlic: el sol fet que ara hi hagi la possibilitat que, en unes estatals, amb la dificultat afegida que això significa,  l’independentisme (aquest partit i l’altre que bla bla bla, sí: a efectes de lectura general, l’independentisme), superi l’espanyolisme ja és digne de ser tingut en compte. A efectes pràctics: dificultant objectivament la governabilitat de l’estat espanyol, continuar mostrant el problema que té, que també és d’inestabilitat institucional, mentre no es resolgui la qüestió dels drets dels catalans.

És clar que en aquestes eleccions no ens ho juguem tot. Però importen. No s’hi val a frivolitzar. Importen. Importa mostrar (i mostrar-nos) que aquest estat en deriva reaccionària no ens derrota ni en mobilització ni en vots. Ans al contrari. Que quan ens envia policies se n’han d’anar. Que el seu rei ha de venir blindat i mig clandestí a Barcelona. I que som, que Catalunya és el principal mur de contenció contra l’autoritarisme. I que és Catalunya, sí, amb les seves contradiccions i les seves veus en cànon, amb la seva societat compromesa, plural i mobilitzada, qui planta cara a l’extrema dreta. I qui ha de guanyar.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 06/11/2019

Els comentaris estan tancats.