Va ser una campanya històrica, és a dir, d’aquelles que passen a la història i que la fan: l’any 1976, mort el dictador espanyol Franco encara de massa poc, el moviment feminista, que havia anat bategant i bategant i bategant sota les brases, es preparava per fer-se visible amb força a la societat catalana. Al maig ja hi havia hagut les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, quatre dies de debat amb assistència multitudinària que van marcar el començament de la segona onada feminista a Catalunya. I, al novembre, el cas punyent de María Ángeles Muñoz va desencadenar una mobilització exemplar: centenars, milers de dones van sortir al carrer per acompanyar-la en la seva confrontació amb la injustícia.

Somrients. Decidides. Irreductibles. Amb cartells escrits a mà on es deia: “No som propietat del marit” o “Jo també sóc adúltera”.

Aquest, sobretot: “Jo també sóc adúltera”, el directíssim aquí ens teniu i què passa.

Perquè d’això es tractava. Amb aquesta autoinculpació col·lectiva, organitzada, directa, s’assenyalava i es denunciava l’existència encara de lleis que perseguien les dones, sí, per “adulteri”. I se n’exigia, és clar, l’abolició.

El marit de María Ángeles Muñoz, un individu anomenat Ramon Soto, l’havia deixada l’any 1972. A ella i a la filla que tenien, Yolanda. No en van saber res més fins que María Ángeles no va tornar a quedar embarassada. Aleshores el desaparegut la va acusar d’adúltera i li va voler prendre la filla. La llei li ho permetia. Això i més coses, permetia: obtenir la custòdia dels fills de la dona “adúltera” encara que no fossin d’ell. Que sembla tan impossible, però que era llei. I la llei és la llei, deien.

La Yolanda tenia sis anys. El jutge de torn, d’entrada i abans de cap sentència, li’n va prendre la custòdia a la mare i va establir que havia de lliurar la filla al denunciador. Tal com raja. Però la María Ángeles s’hi va negar. I quan va arribar el 12 de novembre, la data fixada per prendre-li la filla, centenars de dones l’acompanyaven al jutjat a dir que no, que desobeïa.

Que desobeïen.

I la campanya de solidaritat i de denúncia es va estendre. I hi va haver actes arreu. Per exemple, aquella concentració que va aplegar milers de dones i que es va convertir en manifestació colorista i que la policia va dissoldre amb la seva violència habitual.

Com si les porres poguessin aturar el potentíssim corrent de fons que s’havia fet visible a partir del cas punyent de María Ángeles Muñoz.

Que no ho van fer, és clar. Que finalment l’ex-marit va retirar la denúncia i que la llei es va derogar. I que el moviment feminista va continuar practicant de manera exemplar la desobediència civil, i guanyant una partida i una altra. Que no significa que no costés. Perquè costava i costa encara. Però que es guanya. Amb gosadia i organització i tenacitat i perspectiva, es guanya.

He pres d’exemple el cas del “Jo també sóc adúltera” però hauria pogut parlar de les autoinculpacions de fer avortaments (cada dijous ens hi trobareu, aquí, carrer tal número tal, ajudant les dones que necessiten avortar i encara que digueu que és il·legal, explicitaven obertament les feministes) o de les campanyes del moviment contra el servei militar obligatori (des dels primers objectors de consciència als darrers insubmisos). Per exemple. Quan qui té la llei a mida té també la força bruta per a imposar-la (cosa que sol passar; no diré que sempre, però sí), la desobediència civil, activa, coordinada, és una eina eficacíssima contra la injustícia i per la llibertat. Eficacíssima i demostrada a tot arreu del món: des de l’acció de les sufragistes per a aconseguir l’elemental vot per a les dones fins al moviment pels drets civils dels negres nord-americans i que tant poden representar les marxes multimultimultitudinàries com el gest resolt de Rosa Parks en aquell autobús.

La desobediència civil és més que una revolta contra la repressió. De fet, no és una revolta contra la repressió, per lícita que sigui, i comprensible, aquesta revolta. La desobediència civil és una estratègia política. Vull dir que no s’improvisa ni té un mer efecte de reacció a un atac, no és un esclat de ràbia que, com a tal, s’esgota en ell mateix. La desobediència civil talla el cicle reactiu, la perversa espiral en la qual, ben mirat, perds la iniciativa i en la qual també, per tant i sense voler-ho, pots acabar ballant al so (i segons els interessos) del poder al qual t’enfrontes.

En el nostre cas, l’estat espanyol.

Aquí i a tot arreu del món, l’estratègia de desobediència civil supera la reacció i mena a un altre escenari, una alternativa digna i necessària a l’opressió. Necessita i té objectius, organització, i treball en positiu. I en això rau la seva força, en aquest no deixar-se arraconar, mantenir la legitimitat, saber-se arrel i expressió i part central de la societat. I continuar sempre actuant com a tal.

(Fotografia: Pilar Aymerich – Generalitat de Catalunya)

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 25/02/2021

Els comentaris estan tancats.