En aquell primer govern del Botànic, constituït després de tants anys, massa anys, de sal blava sembrant la terra de desolació, hi va haver una espècie de silenci, un implícit o una contenció. Més d’una, segurament, diria. Els uns perquè no les consideren, els altres per por de sotragar la fera, per allò de dir que no agitem passions i mirem de consolidar d’entrada aquesta precària garrofera que haurà de viure quatre anys dins d’un test, el cas és que van quedar un fum de coses ajornades o pendents o ara no però no patiu que més endavant sí, més endavant és clar, a la propera, quan revalidem el Botànic i trasplantem la garrofera.

Un fum de coses no significa, val a dir, un fum barrejat a l’atzar: els ajornaments, els vells ‘ara no toca’ disfressats amb formes i maneres de segle XXI s’han rabejat de manera especial amb les qüestions que afecten, i molt directament, la necessària recuperació lingüística. I aquí podríem ara fer llista llarga de dilacions, des dels llimbs on ha quedat aparcada la capacitació a la funció pública (tot i que comptava amb un interessant i ampli consens a favor que incloïa universitats, sindicats i entitats culturals) fins al manteniment de la injustificable censura del senyal de TV3 al País Valencià.

(L’altre dia, per cert, i per aquelles coses que té internet, que rebota pàgines que tenen la data en un racó petit i no t’hi fixes, el cor em va fer un bot sensacional en llegir la notícia que donava un diari espanyol i que deia en titular que ‘TV3 es tornarà a veure a València’. Patam! A dins s’hi especificava que ‘El president Ximo Puig ha confirmat aquesta informació en un esmorzar amb la premsa de Castelló’. Eieieiei! Però no. Calma’t, cor, i torna a la parsimònia grisa: la data, mira la data. Dos-mil-setze. Ah. 2016, quan resultava que tan bon punt es posessin en marxa les emissions de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, les emissions de TV3 tornarien al País Valencià ‘de manera gairebé paral·lela’. Suposo que la clau era aquell ‘gairebé’. Sí. Això devia ser.)

En fi. Que tot plegat (els allargs, les demorances, les prolacions, quantes paraules podem aprendre encara per a un mateix fet) passava mentre la garrofera romania dins del test. Més o menys robust, més o menys escèptic, més o menys esperançat: un test. Portàtil i provisional. Per si de cas.

La qüestió és que el temps ha passat, hi ha hagut una altra elecció, es prepara un nou Botànic i aquella provisionalitat ja no pot tornar a servir d’excusa o justificació (i cadascú, aquí, que esculli el terme que hi trobi més escaient: no m’hi posaré). Vull dir que la garrofera, pels pèls, sense fanfàrries però també desmentint foscos pronòstics, és a lloc. I que allò del test ja queda superat, i que passem pàgina o pantalla o la imatge que convingui segons generació però que hi ha qüestions, com és la qüestió de la llengua, que ja no es poden alentir més.

Perquè és imprescindible de dur a terme un programa lingüístic i cultural que vagi posant les coses a lloc. Imprescindible si és que, més enllà del mer joc electoral, del mano jo i demà tu i després l’altre o jo una altra vegada, ens importen les coses de fons, ens importa el present i el futur del català al País Valencià.

No és cap secret que, en aquest segon Botànic, el PSPV hi voldrà tenir un pes real i subjectiu més alt que en l’anterior. I que la llengua del país no forma part de la seva agenda. Per ells faran, si actuen així, si opten per tornar al vetustíssim lermisme com si el món no hagués girat des d’aleshores. La qüestió, i la bona notícia, és que ja es va demostrant que el gruix de la societat valenciana no en fa problema, de l’acció a favor de la llengua, que no hi està en contra, que ho veu bé. La qüestió, i la bona notícia, és que agitar els fantasmes de la mal anomenada ‘batalla de València’ s’ha vist que no dóna rèdit electoral. La qüestió, i la bona notícia, és aquest estudi recentíssim de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques que situa en cosa de 2.000 milions d’euros i en 35.000 llocs de treball els beneficis econòmics que genera la llengua catalana al País Valencià. La qüestió, i la bona notícia, és que, objectivament, l’interès pel valencià, la defensa dels drets dels valencianoparlants, l’ús del valencià no és un afer aïllat, sinó que es relaciona, perquè en forma part, amb un projecte positiu de desenvolupament per al País Valencià, amb un model social plural i modern i transparent i als antípodes de l’esperpent al qual el condemnaven els Pacos i els Eduardos i els seus eixos ofrenadors.

És això, aquest conjunt positiu, que s’ha de fer valer.

S’ha de fer valer.

I sí, per a aquest nou Botànic, la llengua serà la prova del cotó fluix. I el cotó fluix no enganya.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 05/06/2019

Els comentaris estan tancats.