“Martín Villa va ser ministre de Relacions Sindicals, va integrar el Consell de Ministres i va ocupar una posició preponderant en aquella estructura organitzada de poder en l’època dels successos de Vitòria del març del 1976, quan van ser morts Pedro María Martínez Ocio, Romualdo Barroso Chaparro i Francisco Aznar Clemente, entre d’altres. Després va desenvolupar el càrrec de ministre de la Governació o de l’Interior, màxima autoritat de l’estructura jeràrquica de l’ordre públic en el temps en què van tenir lloc els fets dels Sanfermines de Pamplona, el 8 de juliol del 1978, en els quals va ser assassinat Germán Rodríguez Saíz”.

I per això, després d’anys de diligències, una jutge ha dictat presó preventiva per a Rodolfo Martín Villa, i l’embargament dels seus béns per valor de deu milions d’euros.

A l’Argentina, ho han fet. Allà on les víctimes de la transició espanyola han trobat empara per a investigar els crims comesos pels responsables de l’Estat durant aquella etapa de la seva història. Tan modèlica, tan exemplar i tan tot segons les cròniques de l’oficialitat local.

És poc probable que aquest individu sinistre acabi a la presó. Com no ho va fer aquell altre personatge, Utrera Molina, ministre de Franco quan van assassinar Salvador Puig Antich (i sogre d’Alberto Ruiz Gallardón, ministre de Justícia espanyol en temps de Rajoy), ni tampoc el policia torturador Rodríguez Pacheco, “Billy el Niño” (a qui Martín Villa, precisament Martín Villa, va premiar amb la medalla al mèrit policíac i l’augment de pensió corresponent). Tots dos van morir abans no els arribés (de l’Argentina) judici ni sentència. El temps passa, i l’Estat espanyol passa el temps allargant-lo i protegint els criminals de la dictadura i d’allò que van ordir després, aquella continuïtat institucional i política i personal que van anomenar transició.

Tot això que ara la jutge argentina ha tornat a treure a la palestra, aquell “atac sistemàtic contra la població civil” que descriu l’acte de processament, pot semblar història però no ho és. O no només. Perquè en el silenci sistemàtic de l’Estat espanyol, en la negativa sistemàtica a engegar cap procés d’investigació i de reparació per aquells crims (ni els del franquisme ni els de la transició), en les traves sistemàtiques que continua posant quan des de fora es mira de fer, hi ha el retrat d’això que li passa, d’aquesta seva podridura sistemàtica. Sistèmica.

I és aquell saber que, després d’exercir als càrrecs preceptius durant la dictadura de Franco, de ser ministre d’Arias Navarro, ministre de Suárez, de les matances d’obrers i d’estudiants, de fer-se de la UCD, vicepresident de Calvo Sotelo, de passar a l’AP que de seguida va ser PP, a la direcció, i diputat, després de tot plegat i en recompensa per l’expedient, Martín Villa va fer de president d’Endesa (l’empresa espanyola d’electricitat, gas i aigua) i, després, de Sogecable (el grup de mitjans de comunicació que actualment es diu Prisa TV). El primer nomenament el va fer Aznar i el segon, Polanco. Proteccions per banda i banda. Com les cartes que va rebre la jutge argentina en defensa de Martín Villa (i en ell, i per ell, la seva transició): signades pels quatre expresidents espanyols vius en coincidència, González, Aznar, Rodríguez Zapatero i Rajoy.

Lligam i continuïtat.

No sé per què m’ha vingut ara al cap la recentíssima imatge de Pedro Sánchez abraçant públicament i significativament Felipe González al congrés de les unanimitats de partit.

Sí, sí que ho sé.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 25/10/2021

Els comentaris estan tancats.