Hi ha l’objectivació que, amb el pas del temps i l’estudi amb mètode, van establint els historiadors. Hi ha també la memòria col·lectiva, entre el relat o la impressió social, inaprehensible i sòlida alhora sense que sigui contradicció. I hi ha el record, encara, la percepció de la vivència en primera persona o el relat que n’hagis sentit directament. Em permetreu que comenci aquest article pel final. Molt breument però pel final. Perquè dir Front Nacional de Catalunya és, per a mi, evocar de seguida persones íntegres de cap a peus, persones discretes, concretes, amb noms i cognoms i cap escarafall, persones que l’atzar m’ha ofert la sort d’haver conegut, persones que ja no hi són però que sí: Ton RibasEva SerraJordi Casas-Salat.

He escrit l’atzar però no és ben bé així: la vida, hauria d’haver dit, o, més concretament encara, els pares. Perquè aquestes persones belles van ser amics dels pares, i és per ells, pels pares, que, de rebot, jo avui puc presumir. Mons pares, la Teresa i en Josep Maria, van ser de Front i sempre han recordat amb un molt alt respecte les persones que ho van tirar endavant. Després, amb altres joves, ells se’n van separar, amicalment, per trenar lluita social i nacional i fundar el PSAN, i, allò que dèiem: que el relat d’aquella escissió ha romàs, a casa, definit per un parell d’escenes, la de quedar, en la clandestinitat obligada per la dictadura espanyola que encara urpejava, per tal de repartir-se els diners i el material per a la propaganda (els cèlebres ciclostils, sí), o l’altra, la dels «grans» presentant i avalant els «nous» davant de les plataformes democràtiques clandestines.

Tot un exemple de moltes coses.

Del necessari i no sempre practicat comprendre que en una mateixa senda hi poden coincidir caminants amb samarretes diferents, posem per cas. I qui diu samarretes diu opinions. O partits.

La qüestió és que ara fa vuitanta anys, exactament el 4 de maig del 1940, a París, s’hi va fundar l’organització que passats dos anys ja es diria Front Nacional de Catalunya. I que, ara, un seguit d’antics militants i estudiosos s’han constituït en comissió per a commemorar-ho. I que la pandèmia i el confinament han impedit que es poguessin fer els actes públics de memòria i d’homenatge. I que val la pena de compartir-ho. Per difondre una trajectòria política que, bo i agafant el relleu d’Estat Català i Nosaltres Sols, es va organitzar a favor de l’alliberament de Catalunya, que «inicià les primeres accions de resistència en el període 1939-1947», que va col·laborar «amb els governs britànic, polonès i nord-americà durant la Segona Guerra Mundial», que «va permetre que unes vuit-centes persones (militars, jueus, pilots d’aviació) poguessin fugir de l’Europa ocupada», que va «mantenir viu l’esperit patriòtic de lluita contra la dictadura». Que va ser, de fet, «el tronc de l’arbre del qual nasqueren les organitzacions de l’esquerra independentista».

Val la pena de recordar-ho, sí. Per justícia, i per conèixer la història també. Per constatar que l’independentisme que ara ja és majoritari en una part del país no va pas néixer ni el 2017, amb el referèndum, ni el 2010, amb la ribotada a l’Estatut. Ni el 1969, amb el PSAN. Tampoc l’any 1940, a París, ben mirat, perquè aquell tronc que dèiem, a més de branques, tenia arrels.

I és interessant de remarcar-ho, sí: l’independentisme ve de lluny. I no només això: no és un moviment de resposta, mera reacció a un acte previ de retallada (o d’escanyamenta) per part d’Espanya, com podria semblar si tan sols ens fixem en el gran esclat del segle XXI i ens l’imaginem com un bolet, plop!, sorgit de cop i volta: és una afirmació pròpia que té dinàmica pròpia. Amb un qüestionament pregon dels estats que ens fan de llosa.

A tot això, tampoc els bolets no surten del no-res: són el fruit visible del miceli, que s’estén per sota terra.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 11/05/2020

Els comentaris estan tancats.