De vegades, més que no pas pensar una estructura, ordenar dades, raonaments, alguna imatge, trobar exemples, citacions, etcètera, en comptes de les passes més o menys establertes per escriure una peça condensada com aquesta, n’hi hauria prou de poder-hi practicar un senzill copia i enganxa.

Sé que no s’ha de fer. Que no quedaria bé. Que ja m’explicaràs. Però m’agradaria.

Perquè abans del procés que ha quedat més o menys apuntat al començament (l’estructura, els exemples, els raonaments), abans que les paraules quedin ordenades tot cercant el sentit que els vols donar, abans que puguis trobar cap comparació que justifiqui, tota sola, un paràgraf llarg (de vegades passa), hi ha d’haver el tema, la tesi, la cosa que vols provar de dir. I en aquest cas, avui, ara, queda sintetitzada en un enunciat, una consigna, la que ja s’ha fet explícita al títol (no s’hi valen les subtileses, aquí: a barraca): és l’hora de la igualtat lingüística.

Igualtat lingüística, sí. Copio i enganxo: “una expressió clara, de comprensió immediata i associada a un valor democràtic bàsic com és la igualtat. Expressa un objectiu que desemmascara com a supremacista qualsevol persona que s’hi opose”. Més: “pot resultar ben eficaç per a crear consciència i donar raons per a l’acció i l’apoderament ciutadà, perquè permet una comparació senzilla i inapel·lable. Si tal cosa es pot fer en una llengua oficial —el castellà—, per què no es pot fer en la nostra, que, a més d’oficial, és la pròpia, la històrica i la que ens identifica com a poble?”

Igualtat lingüística. No m’ho he inventat pas jo. Ni el concepte ni la proposta ni l’oportunitat. Neixen del treball que Acció Cultural del País Valencià, junt amb els germans Esteve, Alfons i Francesc, han dut a terme en els darrers temps. Anys. I que ara ha quedat concretat en una proposta. En una proposta de llei.

Que és la que ara realment voldria copiar i enganxar i compartir i celebrar.

Perquè no n’hi ha prou amb la denúncia. Que és necessària. Que no la deixarem de fer. Que tot cas de discriminació lingüística, d’abús, de negació, ha de ser posat en evidència, i denunciat, sí, però que això no és suficient, també. I que ara, a més a més, al País Valencià, hi ha objectivament condicions per avançar en la recuperació, per revertir la situació de subordinació i desús del català.

I aquesta és la clau, o una de les claus: l’oportunitat. La resolució en seria una altra. I l’eina, la tercera.

Perquè aquesta proposta no es formula en l’aire sinó en un moment en el qual pot trobar camp per arrelar. I perquè arriba amb voluntat d’intervenció: més enllà de la queixa o la denúncia, més enllà també de les declaracions d’intencions generalistes (tots els “fomentar” i “promoure” que solen esquitxar els papers oficials), hi ha el fons resolutiu: cal passar a l’acció. A més a més, per demostrar que es pot fer, i amb normalitat, sense que hi hagi cap daltabaix, fins i tot dins dels límits que imposa l’actual marc legal, ofereix una eina per dur-ho a terme. Alfons i Francesc Esteve acaben de publicar el llibre Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació (Onada), on expliquen els perquès i els coms de tot plegat, i que es tanca, precisament, amb una elaborada proposta de llei d’igualtat lingüística, que pren com a models, entre d’altres, la llei de política lingüística de Catalunya i la recentíssima llei d’igualtat de les persones LGTBI aprovada a les Corts Valencianes.

I s’agraeix, sincerament, aquesta voluntat d’avançar feina, perquè ja ens coneixem i podria molt ben ser que passéssim el temps, aquests quatre anys de la legislatura que comença, dient que sí, que s’entén i s’assumeix el concepte (igualtat lingüística), i que és important de fer una llei per a superar les grandioses desigualtats que encara hi ha, al País Valencià, en drets i en espais d’ús. Importantíssim. Que cal fer-la. Que cal estudiar com fer-la. Que cal i que en això ens quedem.

Perquè no sigui així, aquesta vegada, per no haver-nos de quedar amb el voluntarista o demorador “cal fer”, la proposta arriba amb proposta. I en aquest cas no és cap redundància.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 10/06/2019

Els comentaris estan tancats.