I és això, només, en tres mots que fan el titular, això que avui volia dir. Tant per als qui creuen en el déu cristià com per als qui no ho fem, en aquesta part del món Nadal és temps de tornar a casa i d’ajuntar-te amb els teus, d’afartar-te’n, fins i tot, fer acudits sobre el parent pesat (que sempre n’hi ha algun i que mai no som nosaltres), posar-se al dia de xafarderies i d’abraçades, recordar els qui no hi són.

Recordar els qui no hi són.

No voldria posar-me massa sentimental ara, tot i que les dates ho propicien i enguany encara més: per les pèrdues que ja hi ha hagut (pèrdues irreparables: quin eufemisme tan cru per dir que són morts de persones que estimàvem), per aquesta hesitació en què ens fa estar la refotuda pandèmia, i les precaucions, i el no saber, i el temor, i el tot. No ho vull fer perquè prou que tenim la sensibilitat a flor de pell i perquè no ho vull fer.

Però és complicat.

Perquè el fet és que no m’ho puc treure del cap. I que, quan, pel que sigui, en surt, ves quin cas, procuro que hi torni a entrar. Sempre. Però ara que és Nadal, més. Perquè una de les pitjors coses que ens podria passar seria que ens hi acostuméssim. Que ens hi haguéssim acostumat. I no. Cal recordar, tantes vegades com faci falta, cal recordar-nos, que hi ha dos homes tancats a la presó per haver parlat des de dalt d’un cotxe. I que la resta hi són per haver fet un referèndum. A la presó o a l’exili. Per una cançó. Perquè són catalans. Independentistes. Cal que recordem dia sí dia també per què els han tancat, per què els han empès a l’exili, aquest nítid principi de causalitat. La gravetat d’aquesta situació. La gravetat objectiva que mai, sota cap punt de vista, no ens podem permetre, ni humanament ni políticament, de normalitzar.

I no: ni l’exili no són unes vacances fora, ni la presó no és un hotel. Per molt que els nostres presos polítics s’esforcin a somriure, i que somriguin, i que provin, cadascun a la seva manera, de fer de la necessitat virtut, i que siguin ara (de moment i sense cap seguretat de res) una mica més a prop de casa, o que n’hi hagi que han sortit alguns dies mig de permís, a recordar com era allò de caminar sense límits, d’abraçar els fills, d’alçar la vista i no topar amb la filferrada, de no despertar-se amb l’eco dels cops metàl·lics de les portes, de no haver de suportar les ordres estultes i sempre repetides, recuentovisiblessilencio, de no haver d’acostumar-se a aquella vida absurda de reixes i forrellats sense acostumar-s’hi, dificilíssim equilibri, diària contradicció.

Des de fa tres anys. Tres anys. És seriós, això. Molt. Que els tenen allà (aquí) tancats i que, a la presó, les condicions són sempre de càstig. Amb pics de brutalitat com quan els han portat a Castella, però sempre de càstig. Sempre.

I també sempre ho hauríem de tenir present.

I tant hi fa si aquest et cau millor que l’altra o viceversa, si l’una és del teu partit i a l’altre no el votaràs mai, si estàs o no d’acord amb no sé quina declaració o proposta o posició; i és clar que hi pot haver, que fins i tot hi ha d’haver discussió política, i que ja s’entén també que la perspectiva de la propera pugna electoral, encara que encara sigui autonòmica, exacerba l’ambient concret i general: per davant de tot això, de tot, sempre i tothora, hi ha d’haver una qüestió prèvia essencial i bàsica i de fons que és el respecte.

Cap frivolitat, aquí, per tant. Cap ni una. Perquè són a la presó i a l’exili, sí. I perquè se la van jugar, amb els seus encerts i les seves coses. Que hi podem discrepar, i que hi discrepem, amb l’una o amb l’altra o amb qui sigui, i que també ha d’haver-hi anàlisi de què es va fer i de què no i d’etcètera (prova, error, correcció i tornem-hi, així s’avança). Però que no cometrem, ara, nosaltres, la banalitat de parlar-ne com si no se l’haguessin jugada. Com si oblidéssim que ens els tenen allà tancats. Com si ho haguéssim digerit i normalitzat i demà serà un altre dia.

Demà que serà Nadal, hòstia.

(I que tinc l’article acabat, però que encara em queda una darrera cosa per dir, o demanar, o el que sigui, i que no veig on la puc encabir, i que per tant faig això d’obrir parèntesi llarg al final per enganxar-hi l’afegitó, la petició, concretíssima, i aquí la teniu: escriviu-los. Jo ara, en tancar el parèntesi, també m’hi posaré.)

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 24/12/2020

Els comentaris estan tancats.