La frase no és meva. La va pronunciar l’altre dia un epidemiòleg madrileny. Un epidemiòleg madrileny que es diu Pedro Alonso i que dirigeix el programa de malària de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Li feien una entrevista a la cadena SER i va dir això, exactament; que no és casualitat. Va dir, i espereu que en transcric la citació literal: ‘Tenir a Espanya la taxa de mortalitat més alta del món de coronavirus no és casualitat.’

Quan es refereix a ‘Espanya’ ens hi inclou a nosaltres, que no som però que encara hi som. Perquè aquest home parla des del seu marc conceptual. I això, tot i la discrepància, potser encara atorga més valor a la reflexió. Vull dir que no es podrà decretar que formi part de cap campanya orquestrada pels pèrfids independentistes ni pels suspectes autonomistes (suspectes de desafecció present i de vel·leïtats futures), ni rebrà, per tant, els atacs en bateria vergonyosa que han rebut altres científics que informen i s’expliquen i avisen amb coneixement de causa. De fet, en molts moments, tot i parlar, es mossega la llengua. I ho diu, també, això: ‘Si no fos a l’OMS, respondria amb llibertat.’ Amb tot, de seguida avisa: ‘Caldrà que això s’analitzi amb molt de deteniment.’

‘Això’: que a l’estat espanyol hi hagi la taxa de mortalitat més alta del món.

I reclama ‘una avaluació independent, seriosa, rigorosa’ per a saber què ha passat i què no ha passat. Per exemple, a l’estat espanyol, d’on surt ‘l’enorme dificultat que tenim per a obtenir dades fiables’. Perquè, continua, ‘és la lliçó número u en epidemiologia: descriure qui, on i quan’.

El fet, constatable, esfereïdor, més enllà de les consideracions que ja abans de la Covid-19 poguéssim fer sobre l’estat espanyol, és que hi ha alguna cosa que hi falla. Alguna cosa molt greu.

I que sí, que el virus arriba a tot arreu, però que, posem per cas, a Portugal hi fan tests a domicili per tal de tenir una radiografia de l’estat de la qüestió (és a dir que, tal com expliquen a la televisió pública espanyola, i com es pot veure a la imatge que n’hem pres i que il·lustra aquest escrit, a la ciutat de Cascais hi ha sis equips que fan tests ràpids per les cases, de manera aleatòria, amb l’objectiu de tenir 400 proves setmanals i dades sobre població portadora dels anticossos). Per exemple i per citar només una de les moltes diferències que hi ha hagut en la resposta a aquell altre estat peninsular. L’altre, segons la perspectiva. L’altre, amb aquell menyspreu i aquella bufamenta amb què l’altivesa mesetària s’ha mirat i diria que es mira encara els seus veïns de l’oest (i amb què ignora alhora la incomoditat que li representa Andorra).

La comparació és tan clara, les diferències, tan dràstiques, que gairebé fan mal. O sense el gairebé.

Perquè alguna cosa passa, sistèmicament, en aquest estat que patim i que és espanya. I sí, algú ho haurà d’analitzar molt seriosament, tal com els reclamava l’epidemiòleg de l’OMS. I enumerar-ho. I les causes, també. Objectivament. Clarament. Però la qüestió, la constatació, és que no funciona. O que funciona d’una manera estrafeta, recaragolada. No m’hi feu posar adjectius.

Planificació? Quina? Dir, jo què sé, que arribaran les màscares, i no ser capaços de determinar quan no és planificació. O normalitzar el terme ‘els pròxims dies’ com a resposta, tampoc. Que hagi passat més d’una setmana des que van esbombar la cosa aquella de les seixanta mil proves per escannar la situació i que encara no se n’hagi sabut ni gall ni gallina és un altre per exemple de la seva planificació (sí, això que a Portugal ja fan sense tanta centripetada, els tests aleatoris de què parlàvem més amunt, i que Espanya anunciava a bombo i plateret el 7 d’abril passat, bo i afegint-hi l’inevitable ‘que es realitzaran els pròxims dies’).

La llista de disbarats és llarguíssima. I mereixeria una també llarga rastellera de gags aguts de l’estil mentre el món fa això, Espanya fa això altre, o diu que fa, o que farà (com aquelles obres que s’inauguren tres vegades, que si la maqueta, que si la primera pedra, que si la benedicció i tal dia en farà un any), i quin tip de riure. Però no. No en fot gens, de gràcia. Fot mal. És massa seriós, això. Massa. Causa massa dolor. Tant de dolor.

Aquest estat de pitrera inflada de medalles que s’ha autoatorgat s’ha especialitzat a situar-se al grup dels primers en els rànquings dels pitjors: és capdavanter a destruir serveis socials, capdavanter en la militarització (hi ha cap altre estat que hagi col·locat els militars a fer això que fan els espanyols?), capdavanter en incapacitats: incapaç de posar-se d’acord amb ningú que no sigui ell mateix, incapaç d’oferir dades fiables, incapaç de garantir el subministrament de material (de fer, ves, això que ha sabut fer el govern autonòmic valencià: portar avions amb màscares), incapaç de respondre a l’abisme econòmic al qual s’encaren les persones que no poden treballar i que han de continuar pagant la quota d’autònoms, no, diu que el mes que ve no la cobraran, i l’IVA què?, sembla que avui passaran l’ordre d’ajornament, avui, cinc dies abans que s’acabi el termini del trimestre, i tot igual, tot en un ai.

I dic estat perquè tant és qui col·loca al govern, si aquests que hi gesticulen ara o el que hi capcinejava abans. La imatge de l’anterior cap del govern espanyol incomplint d’amagatotis el confinament per sortir a ‘caminar ràpid’, aquella cosa de la picaresca ridícula, del si no t’enxampen tira milles, de l’a mi què tots els altres, no és, en aquest sentit, anecdòtica, sinó definició.

I no, en aquesta penosa història no hi ha casualitats sinó constitució.

 

(Nota final: En un dels comentaris que segueixen l’article, un lector de Vilaweb, Paolo Pellegrino, hi explica que Pedro Alonso, independentment del lloc on hagi nascut, és metge de l’Hospital Clínic de Barcelona ‘des de sempre’. L’article ja estava escrit i publicat quan ho he llegit, però penso que val la pena de fer-hi constar l’aclariment. Moltes gràcies!)

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 15/04/2020

Els comentaris estan tancats.