‘Oh, aquest llibre, sí. El vaig estampar contra la paret!’

És una fotògrafa brillant, venia a casa per coses de feina, a sobre de la taula jo tenia un Houellebecq de butxaca i a ella l’exclamació li va sortir del cor. Vam riure. De seguida va aclarir que s’ha de controlar aquest caràcter rampellut, perquè llançar El mapa i el territori contra la paret no havia estat cap metàfora sinó imatge precisa, descripció exacta.

Era la segona vegada que intentava llegir-se la novel·la, que la primera la va deixar estar i que la segona també però més dràsticament encara, patam!, prou. Però que s’ha de reconèixer que escriu bé, el paio. Molt bé. Per això encara se’n recorda.

No sé si arribaré al punt d’estampar-lo enlloc. És el meu primer Houellebecq, diguem-ne. Sé que n’hi ha d’altres que segurament se’m faran insuportables. Ja ho veurem. En aquest, de moment, no costa gens ni mica de trobar-hi la misogínia destil·lada, un tel ideològic que de seguida ensenya la poteta reaccionària, fins i tot racista, coses per l’estil i ben desagradables. Tanmateix, ai, resulta que m’agrada. No pas el fons misogin, és clar, ni aquesta pàtina de vell i espès nacionalisme d’estat, ni el bon grapat d’etcèteres que són als antípodes del que sento i penso i vull per a humans i minerals, no: l’art, diguem-ne, encara que soni pretensiós. L’art.

Perquè és bo, el malparit.

I ara, en llegir-lo i anar constatant això que ja havia afirmat i raonat gent a qui respecto (i a qui m’alegro d’haver fet cas, tot saltant prevencions i prejudicis: ‘el jo narratiu com a negació de tot jo de novel·la’, resumeix el mestre Monsonís quan parla d’aquesta obra), ara, deia, que he superat la falsa profilaxi i m’he deixat contaminar per l’endimoniada manera que té d’escriure l’esdentegat enfant terrible, m’he adonat que ha substituït una novel·la d’una escriptora que m’agrada i amb la qual tinc afinitats de pensament i de batalles. Perquè resulta que amb aquestes afinitats no n’hi ha prou. No n’hi ha prou amb la tesi, vull dir. De segur que hi comparteixo missatge o comsedigui, en aquest altre cas. De segur que sí. Passats tres capítols i mig, però, quatre perquè l’autora em cau bé, l’he substituïda per l’ésser detestable amb cabells de cadàver, pel masclista, el displicent, l’execrable Houellebecq.

Fot ràbia, sí. I no sé si és realment tal com es representa (ell mateix fet personatge a la novel·la i retratat com un ‘vell decadent fatigat’) o si tot plegat forma part de la seva estudiada posada en escena. Tant si és una cosa com si és l’altra, fot ràbia perquè no s’ho mereix. Ell, no. La seva novel·la, sí.

I aquesta suposo que és la qüestió.

Vull dir que no hauríem de prendre’ns l’etiqueta de políticament correcte com si fos una mesura que ens judiqués l’art. O que ens el negués. Que ens el prohibís. I que de vegades passa. Art ‘degenerat’ o ‘antipopular’ són llufes que s’han fet servir en diferents moments i des de postures polítiques antagòniques per a la desqualificació, la persecució o la prohibició. La pulsió autoritària (de vegades perfectament ben intencionada) és present, diria, en tots els col·lectius humans. Bé està saber-ho i dir-ho si ens permet de mirar de prevenir-ho.

Vull dir que les obres de la Leni Riefenstal fan caure de cul, que són referencials per a la història del cinema, que això ja és una obvietat igual com ho és que ella va posar el seu art al servei d’una ideologia nefanda. O, per cercar un exemple de cinema en color, podríem citar un d’aquells clàssics que cíclicament ens agrada reveure, perquè s’ho mereix i perquè és una senyora obra mestra de cap a peus, Gone with the wind, amb el seu missatge carcamàlic d’enaltiment del pompós i aristocràtic i esclavista sud dels EUA. Si haguéssim de recitar referències d’obres d’art creades per personatges nefaris o que elles mateixes tenen també fons nefari ens hi estaríem hores, dies. Obres d’art amb fons nefari de les quals no podem prescindir precisament perquè són… obres d’art. Ara em recordo a mi mateixa embadalida davant del retrat d’un moniato i dient-me, en prendre’n consciència, que què coi faig aquí contemplant aquest Felipe IV de Castella. Però és que no era ell. Era Velázquez. Ve’t aquí la màgia intangible de la creació: convertir el caradesèpia en obra d’art.

L’exemplar de Houellebecq que tenia la fotògrafa, per cert, havia de ser (re)lectura d’avió i va viatjar amb ella al Senegal. I, perquè sempre continuarem tenint el dret de deixar a mitges un llibre que no vulguem continuar llegint, després de xocar contra una paret, s’hi va quedar, allà, a la bella Àfrica occidental. Com en un bookcrossing fet venjança. O justícia poètica.

 

PUBLICAT A VILAWEB – 17/07/2019

Els comentaris estan tancats.