Ho deia Josiah Bartlet, aquell president honrat, intel·ligent, reflexiu, demòcrata que la ficció es va inventar per als Estats Units d’Amèrica a la suposo que ja mítica sèrie The West Wing: “Xifres, doni’m xifres”. Era una bona manera d’analitzar situacions complicades, de centrar la visió, i el debat. Pas previ per prendre posicions.

La sèrie encara es deu poder veure en plataformes i altres webs; jo la tinc en antiga col·lecció de DVD i ara, ves, m’han agafat unes ganes fortes de tornar-la a repassar: aquell món idealitzat, aquells diàlegs vertiginosos, l’agudesa mental, la voluntat de transformació social, la dedicació política, el món que Aaron Sorkin va saber crear com per dir-nos que tant de bo les coses fossin així, que potser ho podrien ser. Potser. Ai.

En fi: que en Bartlet demanava xifres (o en donava: quaranta-quatre milions de nord-americans sense assegurança de salut, tretze milions d’infants nord-americans vivint en la pobresa; coses així i que no s’inventaven els guionistes), que no sé si ho repetia o és que l’expressió se’m va enganxar (“xifres, doni’m xifres”), i que, per allò de les associacions d’idees, del cervell que lliga elements a la seva manera i sense demanar permís, darrerament, m’ha tornat a la memòria la veu d’en Martin Sheen fent de president ideal però dient, ara, dient-nos: “Propostes, doni’m propostes”. Especialment des del petit espectacle que s’ha format al voltant dela Diada. Precisament arran d’aquest espectacle.

Entenguem-nos: el desacord, la discrepància, la crítica són i han de ser sempre admissibles. O, més que això, naturals. Fins i tot saludables. Necessaris. Encara que no sempre siguin fàcils d’entomar (la teoria és més agraïda que no pas la pràctica, en aquest cas). Vull dir que si algú no vol anar a la manifestació de l’Onze de Setembre, que no hi vagi. Que si considera que ho ha de dir públicament, doncs que ho digui. I que si algú vol criticar-ho, doncs endavant també. Criticar-ho en general, perquè pensi que vivim un context en el qual els símbols són importants, la manifestació de la Diada n’és un dels principals i, per tant, plogui o nevi o caigui pedra resulta que s’hi ha d’anar, o criticar-ho més en concret, perquè trobi que la cosa de partit no és cap excusa, que les batalles partidistes queden sempre empetitides davant la fita més alta.

En fi: que els uns tenen dret a dir-ho i els altres a criticar-ho, i que ni per a una cosa ni per a l’altra no s’ha de caure en l’atzagaiada insultadora, que això és una obvietat tan gran que no caldria ni haver-la de dir.

Però potser la qüestió és, sobretot, que aquesta no és la qüestió. Vull dir que el debat de la Diada, tampoc si mantingués les formes, no hauria pas de ser si els partits tindran o no zona reservada especial, sinó les propostes. Concretes, embastades, elaborades, combinades, múltiples, reelaborades: propostes.

Perquè, a hores d’ara, quin és el full de ruta? No és d’això del que hauríem de parlar?

En negatiu, no hauríem de denunciar i denunciar i denunciar el robatori sistemàtic de recursos que ens continua perpetrant l’Estat espanyol, sigui via extracció directa, sigui via incompliment pressupostari, sigui la via que sigui? No hauríem de denunciar i denunciar i denunciar la persecució lingüística, la persecució de l’expressió democràtica, la persecució? I, en positiu, no hauríem d’escoltar, analitzar, debatre quin és el full de ruta que proposa cadascú per aconseguir de concretar i fer la independència? Més enllà de la frase-eslògan, vull dir, d’això que de vegades ens queda en mera etiqueta per defensar davant de les altres etiquetes: eixamplar la base o implementar la República o via unilateral. Més enllà de l’etiqueta que li vulguem posar, hi ha la qüestió clau, que és el contingut: com i de quina manera ho hem de fer? Parlem-ne, no? Si no, anirem fent voltes a la sínia del propi melic. I qui no té feina el gat pentina.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 05/08/2019

Els comentaris estan tancats.