El 15 d’octubre de 1995, a Barcelona, hi va haver una manifestació. Que contínuament n’hi ha, pensareu, de manifestacions, a la capital, i que què té a veure això amb la Núria Feliu.

Un segon, ara ho concreto.

A Castelló de la Plana hi començava l’ignominiós judici on havien de quedar absolts els assassins del jove independentista i antifeixista de Burjassot, Guillem Agulló (perquè tantes vegades com calgui caldrà tornar-ho a recordar: com a darrer acte definitori, l’oximorònica justícia espanyola va fer això, condemnar-ne lleument només un i absoldre la resta). I vam pensar que calia que Barcelona es fes també ressò del clam indignat pel que ja es veia a venir que passaria, de la denúncia. I ho vam tirar endavant: organitzar una manifestació de convocatòria àmplia, que ultrapassés, de fet, el nom que en aquell temps ens unia (l’organització juvenil Maulets), que trenés en l’objectiu comú gent d’aquí i d’allà i de més enllà. Diria, de fet, si la meva memòria de mosquit no em falla, que no hi havia sigles, a la convocatòria: la idea era que tothom es pogués fer seu aquell acte.

I vam idear un manifest, amb el lema “Cas Guillem Agulló. Mans ocultes que manen matar. Aturem el feixisme”, i vam cercar signatures, i de seguida n’hi va haver un fum. Amb la Isabel-Clara Simó i en Jordi Casas-Salat i l’Armand de Fluvià i en Lluís Llach i en Jaume Fuster i la Maria Antònia Oliver i en Vicent Partal i en Francesc Ferrer i la Teresa Pàmies i l’Antoni Munné-Jordà i la Magda Oranich i en Juli Peretó i en Rafael Ribó i en Vicent Torrent i la Rosa Zaragoza i en Terricabras i en Tàrrega i en Vázquez Montalbán. Per exemple.

I amb tot el patracol, manifest i signatures i convocatòria de la manifestació i etcètera, vam publicar un anunci al diari. En aquell temps no hi havia xarxes socials virtuals i les coses anaven així. I costaven diners. Força diners. Diners que no teníem. Com que tampoc no hi havia Verkamis ni res que s’hi assemblés, a l’anunci mateix hi vam afegir un número de compte corrent on es podien fer aportacions per ajudar a cobrir les despeses de la campanya. Un micromecenatge analògic, diguem-ne. I va funcionar. Igual com de seguida hi havia hagut suport al manifest, i igual com després la manifestació va ser també un èxit (tot, recordem-ho, en un temps en què l’status quo espanyolista encara pretenia imposar el seu relat de la “baralla entre bandes” o de l’encara més baix “alguna cosa devia haver fet”), de mica en mica, de mica en mica, es van anar rebent les aportacions econòmiques que van fer possible pagar el material de la manifestació (aquelles nits de la galleda de cola i les escombres i vinga a enganxar cartells pertot) i ampliar després la campanya.

Però, i la Núria Feliu?

Ara hi arribem.

Ella havia signat el manifest, és clar. En aquells anys en què l’independentisme no era encara opció majoritària, ni tan sols benvista, la Núria Feliu sempre responia. Sempre. I aquell cop també. Amb naturalitat, per tant, i amb amabilitat característica, va signar. Més que signar, va fer. Perquè a l’hora de repassar les aportacions econòmiques, de seguida va cridar l’atenció un ingrés de 30.000 pessetes. Que eren molts diners, aleshores. I ja podreu deduir, a hores d’ara, qui l’havia fet.

Nosaltres ho vam saber passat força temps. Perquè la Núria Feliu ho havia fet sense esperar-ne medalla. Ho havia fet i prou. Perquè que constés el nom era important de cara al manifest, per allò de la referència i la convocatòria dels personatges coneguts, però després ja no feia falta. Després feia falta que arribessin els diners.

Diria que, entre la seva discreció i la nostra, mai no li ho vam agrair. I he pensat que avui podria ser un bon moment.

I això faig: escriure per agrair-li aquelles 30.000 pessetes i tant com van significar.

Perquè l’altre dia van informar que es recuperava d’un ictus. Que està convalescent i que es recupera. I des d’aleshores que no me la trec del pensament. I del cor. I de la pell. I de tot arreu on arriba la seva veu modulada i fonda i meravellosa.

Jo no sé quantes vegades dec haver sentit aquest disc que ara sona mentre vaig escrivint. Quantíssimes. Quantissimíssimes. El tinc des de l’any 1998. I (deixeu-me’n fatxendejar) dedicat. És una veritable joia. Joia doble, perquè és un fantàstic acarament entre la Núria Feliu i en Tete Montoliu de l’any 1965 i en Tete Montoliu i la Núria Feliu del 1990. Bru-tal. Hi despleguen atreviment i maduresa i aquell art, aquella màgia, aquell no-sé-què-és-però-és, que quan se sumaven multiplicaven per molt. Hi toquen-canten, juntament amb altres músics esplèndids, estàndards nord-americans traduïts i adaptats al català per en Jaume Picas. Els canten-toquen i els fan seus i ens els ofereixen amb la generositat dels artistes de cap a peus.

I que sí, que prou que ho sé, que la Núria Feliu és molt més que un sol disc; és jazz i cuplets i boleros i aquell swing que té i que sap compartir, és cinquanta-tantes obres i una miríada d’actuacions en escenaris de tota mena, és teatre experimental i poesia dita, és amor i respecte per la llengua catalana, és somriure i ball i vida per encomanar. La Núria Feliu no te l’acabes en una minsa enumeració, certament; és només que, per a mi, aquesta grandesa queda destil·lada en un petit CD signat.

Aquesta grandesa. Un dia un amic em va dir que la Núria Feliu és la nostra Liza Minnelli. I que ja seria hora que ens espolséssim de sobre el provincianisme de mestretites i li ho reconeguéssim com es mereix. Que la Feliu és la Feliu i que tenim sort de compartir aquest trosset de món amb ella.

 

PUBLICAT A  VILAWEB – 25/03/2021

Els comentaris estan tancats.