Volia titular l’article “Elogi de la segona línia” o encara, per mirar de cridar una mica l’atenció, “de la segona fila”. Perquè, al capdavall, aquest en serà el fons. Me n’he desdit tan bon punt ho he tingut a la pantalla. M’ha semblat que es podria interpretar malament, que, sense context, es podria agafar l’expressió per la banda negativa encara que la voluntat fos justament la contrària, i ho he deixat estar. El nom i prou. Com un petit homenatge. Per deixar clares, d’entrada, les intencions.

El cas és que al Toni Royo li agrada la segona línia. I ho explica amb aquell posat que sap fer, enarcar les celles, potser alçar lleument les espatlles, no pas com una disculpa sinó com dient que què hi farem. No és pas que la reivindiqui ni que pretengui que tothom ni res: que li agrada. I nosaltres, la resta, des de totes les línies possibles d’aquest front que conformem, d’aquesta xarxa que ens sosté el país i que, de vegades, fins i tot, com un miracle o una conseqüència, fa que avanci, nosaltres, la resta, deia, li ho hauríem d’agrair. Des de la quarta, la primera, la segona, la vint-i-cinquena línia, li ho hauríem d’agrair.

Perquè sovint, molt sovint, no diré sempre, però sovint, és la segona línia, precisament, la que ha garantit que els projectes col·lectius, agosarats, imaginatius, necessaris, impossibles, tiressin endavant. La segona línia, sí, la que no es veu, la de les bambolines: fer telefonades, gestions tècniques, aconseguir cadires, banderes, la gent que ha de parlar o els músics, transport, la propaganda, permisos, sol·licituds, paperassa, que tot rutlli, que sembli que, després, l’aplec, la xerrada, la manifestació, el que sigui, funciona amb naturalitat, simplement perquè ha de funcionar, cosa innata i avant.

Els aplaudiments, el reconeixement, no solen ser per a la segona fila, però potser va essent hora que tingui el seu homenatge. És, al capdavall, la que fa que els projectes passin de ser en potència a tenir conseqüència en acte.

I ara Toni Royo, Jordi Querol quan es converteix en creador de literatura (aquell Abans moros que catalans! finalista del Premi Andròmina, o La secta dels suïcides, o Encara que ens creguen vençuts), ha escrit les memòries. Tots dos, les han escrites, podríem dir. L’un, apuntant-hi el detall de recopilació gairebé arxivística, l’anècdota il·lustrativa, les dades, els noms, els fets, el món que vol preservar en paper; l’altre, aportant-hi la manera, els salts cronològics i el fil que els dona ordre i sentit, els capítols breus, temàtics, que ho agiliten, la riquesa lèxica.

Són cosa de set-centes cinquanta pàgines (i una addenda de quatre-centes no-sé-quantes més, que no s’està de res) que ha publicat Onada i que ell, en declarat manlleu del vers de Lluís Llach que comença dient “malalt d’amor”, ha titulat Pel meu país.

Toni Royo ha estat, durant més de quaranta anys, l’home d’Acció Cultural del País Valencià a Castelló i àrea d’influència (que em perdoni Borriana, ai). Probablement molts de vosaltres el coneixeu. No gaire alt, barba, ulls tímids protegits pels vidres, inquiet, xerraire (“ser xerrat per Toni Royo” és l’expressió que empra la seva amiga Ali Brancal al pròleg), amb una tortuga a la solapa i un exhaustiu coneixement de la història del País Valencià. Amb una passió impenitent per veure’l digne. Hi podeu haver coincidit a Castelló i a Vila-real, que són les seves places fortes, però també a Prada o a València, a Barcelona o Palma o l’Alguer: és un incombustible estimador i caminador del país, del país sencer que descriu gràficament com “una mena de pernil amb unes olives a la dreta”. Ell és en Toni Royo, Jordi Querol, Visconti quan va ser al PSAN, sense malnom quan es va fer de la UPV, l’home que, caminant pel passeig de Ribalta, resseguia sempre, per fora, les rajoles que encara marcaven l’antiga estructura de l’Obelisc que hi havia hagut, dedicat al Castelló liberal: “Mai no el travessava, perquè entenia que, des del meu punt de vista, l’Obelisc encara hi era, i jo no hi podia passar pel damunt, perquè això hauria estat fer-li el joc a la dictadura, que era qui l’havia enderrocat”.

A la plaça de bous de Castelló, l’any 1982, plena de gom a gom per a commemorar-hi el 25 d’Abril i els cinquanta anys que feia de la signatura de les Normes de Castelló, Joan Fuster hi va fer el discurs famós. N’hem vist el vídeo qui sap quantes vegades i probablement en podríem recitar fragments de memòria. “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”. També probablement, no sabíem que, si hi va haver aplec, va ser perquè algú en va tenir la idea. La insistència. No sé si en aquell temps ja duia una tortugueta a la solapa, però la cabuderia li continua intacta.

Vet aquí en Toni Royo: una baula imprescindible. Des de segona línia, sí: imprescindible.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 26/10/2020

Els comentaris estan tancats.