Jo em pensava que era esquerp fins que es van prohibir les abraçades. I ara, mira.

La frase és d’un conegut (si la llegeix, espero que em sàpiga perdonar l’apropiació), la vaig pescar al vol i em va deixar impressionada.

Val a dir que no he acabat d’escatir si ho deia enrabiat, això, l’home, veritablement desesperat, o si hi posava intenció, ironia. Sovint, amb el to de veu no n’hi ha pas prou, per determinar la direcció que pren una afirmació qualsevol. Hi ha el gest, també, el subtil seguit de moviments que acompanyen els mots, o que els substitueixen, i que ens solquen també el rostre. Tant si és a posta com, sobretot, si ens surten sense que en siguem conscients.

És una de les característiques que tenim, i que compartim amb d’altres (pocs) mamífers. D’altres primats, sobretot.

Tan important és, per a nosaltres, de fet, l’expressió facial, que l’hem “encomanada” a l’animal més domèstic entre tots els animals domèstics, aquest multiforme descendent del llop que és el gos.

No és tan sols que, a còpia de mil·lennis d’evolució amb nosaltres i per nosaltres, hagin après a fer gestos que saben que ens commouen (aquells ulls que es fan més grossos quan et miren fixament, les celles que s’alcen, el cap que potser s’inclina delicadament), sinó que s’han transformat físicament per a fer-ho. O, més pròpiament dit, s’ha anat seleccionant una adaptació a nosaltres. A la nostra capacitat d’interpretar expressions facials (de gos, en aquest cas). I de commoure’ns per elles.

No fa pas gaire que s’ha trobat que els gossos tenen un múscul específic per a això (apujar parpelles i celles d’aquella manera que ens sembla que ens diguin quin gran pobret que soc, fixa’t quin gran pobret que soc). Es veu que l’han anomenat laom, que és un terme gens afavoridor però funcionalment descriptiu i que neix de les sigles en anglès del múscul elevador de l’angle medial de l’ull (meamu, en català, és igual de lleig  que laom, o encara pitjor). El cas és que els llops no el tenen. Que és nou, diguem-ne. I que, tal com explicitaven en el seu moment els investigadors que el van batejar, té relació directa amb la importància que els humans donem a les expressions facials en la comunicació. Tenen, per a nosaltres, un poder altíssim per a captar l’atenció. Tant, que, durant el procés de domesticació dels gossos, inconscientment hem anat prioritzant els que, per atzar, han nascut amb aquest tret. I, alhora, a ells els ha donat avantatges tenir-lo (es veu que els ulls rodonets i grossos, més infantils, ens desperten instint protector). Així funciona l’evolució: xamba i selecció.

En fi, que tot això ve a tomb per parlar de les màscares que ens han cobert la vida, aquesta incomoditat, aquesta barrera per a la comunicació. I que sí, que és clar, que no fotem, que ens les posem i punt. I que fins i tot mirem, amb més o menys gràcia, amb més o menys mala idea, de personalitzar-les (tema a banda seria, ara, parlar de les personalitats que les màscares, ai, fan aflorar). I que en els moments enganxifosos i d’ofec i d’ulleres entelades només hem de pensar en les hores i les hores i les hores que la gent de la sanitat les va portar en els moments més durs. I en quines condicions. I sense dir ni piu.

Així doncs, si és la mínima protecció que ens podem donar, mútuament, davant del maleït virus, ho fem i ja està. I rentar-nos les mans. I la distància. Aquesta renúncia difícil a les abraçades. Aquest no saber ben bé com saludar i després au, adeu i ja està, sense ni una encaixada ni res. Que ho fem, és clar, però que bruf.

Ja fa un temps que les associacions de gent sorda reclamen l’homologació i l’extensió de les màscares transparents. Perquè per a ells no és tan sols una qüestió de subtilesa, d’aquesta gran incomoditat, d’aquesta tristor o mala lluna que ens queda quan deixem els carrers sense somriures; és que, a tot això hi sumen un fet clau: si ets sord, sense la transparència no hi ha comunicació. Ras i curt.

En aquest cas, val a dir, no s’hi estableix cap situació de “nosaltres i ells”: ells som nosaltres. Perquè per a sords i per a oïdors, per a mestres i per a alumnes, per a metges i per a pacients i per a botiguers i per a conductors d’autobús i per a tothom serà important de tornar a veure’ns les cares.

De moment, això.

Almenys això.

 

PUBLICAT AL SETMANARI  EL TEMPS – 28/09/2020

Els comentaris estan tancats.