Els començaments són importants i aquesta novel·la en té un d’excepcional. Aquí el teniu. Prengueu-vos-el com un tràiler.

«Durant la nit em torna a despertar el gall de la Maria, en Konstantin. Per a la Maria és una mena de substitut d’home. Ella el va criar i quan encara era un pollet ja l’amanyagava i l’aviciava; ara s’ha fet gran i no serveix per a res. Es passeja amb aire fatxenda pel pati de la Maria i em mira de reüll des de la distància. El seu rellotge interior no va a l’hora, ja des de sempre, però no crec que tingui a veure amb la radiació. No se la pot fer responsable de tot el que ve al món amb tara.»

La radiació. La veïna. En Konstantin. La veu inoblidable de la Baba Dúnia. Al primer paràgraf ja hi trobem bona part dels ingredients que conformen aquesta novel·la d’aparença senzilla i de fonda realitat: un pic d’humor i la manera particular de veure el món d’aquest personatge indeleble, d’aquesta dona amb arestes, dura i tendra i resolta i no sempre enraonada.

He escrit personatge, però la Baba Dúnia té més carn i ossos (carn vella, ossos escruixits) que algunes de les persones que ens trobem pel carrer. Té deu mil anys, tants com n’hi posem, molts; té una casa bonica i dos fills que són lluny i amb vides que prova de deduir-los com bonament pot; té un marit mort fa qui-sap-lo i amb el qual de vegades encara discuteix; conrea hortalisses ufanoses i, a la primavera, beu saba de bedoll (amb respecte: perfora amb compte, un tubet, un pot i, després de recollir-ne l’elixir, embena la part ferida de l’arbre amb la mateixa delicadesa amb què tractava els seus pacients; abans, quan feia d’infermera; abans de l’explosió; abans de tot).

La Baba Dúnia, junt amb un grapat més de vells, de resignats, de repatanis, viu on se suposa que no hi pot haver ningú. Què hi faria, ella, en un bloc lleig amb les parets de paper? Què hi faria, en una habitació d’un apartament compartit en un bloc lleig amb les parets de paper? L’alternativa real a les disposicions oficials és massa grisa, massa depriment, i per això ha tornat al seu poble, a la terra de ningú, un no-lloc radioactiu, prohibit, exclòs del món per als humans, el paradís de les aranyes i dels ocells que canten fort. Amb electricitat a estones, amb un autobús a estones, amb l’hort esponerós i el gall malparit de la veïna. Al bloc de pisos, els ossos li farien mal igualment. O potser més i tot. Segur que li’n farien més.

En aquesta novel·la menuda (dic menuda tan sols per extensió: la grandesa no es mesura pas per pàgines) hi ha les històries de la gent que ha tornat al seu poble, encara que el seu poble sigui dins de la zona d’exclusió de Txernòbil; hi ha el retrat, la cosa quotidiana, i també un fet que ho trasbalsa tot i que mou la narració (l’arribada al poble d’un home i la seva filla menuda: per què hi porta una criatura que no pot escollir, per què la posa en risc?), però hi ha, sobretot, la vida, la consciència del temps, i de la vellesa.

No coneixia l’autora, Alina Bronsky, que és russa i que viu a Alemanya (com la filla de la Baba Dúnia, ben mirat). No la coneixia (quantes coses que passen al món, en aquest mateix moment, ara, i que no sabem!) però ja us dic que en llegiré tant com se’n tradueixi. Per la forma, per la poesia, per aquesta bella manera de narrar. Perquè té coses a dir, a més a més: a dir o a plantejar o a interrogar. Vet aquí la literatura: capaç d’explicar-nos la història, també en la part que té d’inaprehensible.

Títol: L’últim amor de Baba Dúnia
Autora: Alina Bronsky
Editorial: Les Hores
Traductora: Ramon Farrés

 

PUBLICAT A  LA VEU DELS LLIBRES – 11/04/2020

Els comentaris estan tancats.